La vida se t'escola mentre somies en l'emancipació o planifiques la jubilació

Hi ha aquell acudit que diu que als fills te’ls menjaries a petons quan són petits i quan són grans et sap greu no haver-te’ls menjat. Vindria a ser la versió tradicional d’un titular juganer i pescaclics que llegeixo a El País: “Tenir fills et fa més feliç, però has d’esperar que s’independitzin per disfrutar-ho.” Alerta que això sorgeix d’un estudi de la Universitat de Heidelberg, no és una ocurrència d’un pare martiritzat pels fills adolescents. Resulta que la recerca conclou que la càrrega econòmica, afectiva i social que suposa la paternitat és molt feixuga mentre els fills són a casa, però quan per fi marxen experimentes una mena d’èxtasi retrospectiu pel que has aconseguit –el que has aconseguit treure’t de sobre, en alguns casos–. I com que en aquest nostre país tan precari els fills s’emancipen quan els pares ja s’acosten a l’edat de jubilació, doble felicitat. Si ens prenem seriosament l’estudi, dedueixo que hi ha progenitors que no havien calibrat bé la pesantor del sacrifici constant i gratuït per unes terceres persones i la pressió per fer-ho bé. Allò que les generacions precedents senzillament ni es plantejaven, que és la cura dels avis i els menors, ara també entra en l’equació del rendiment individual i, és clar, els fills fan minvar tot el luxe, confort i tranquil·litat que puguis imaginar, inclòs el silenci, l’espontaneïtat, els viatges transatlàntics i la ració de carn més sucosa. L’extrem d’aquest col·lectiu són els progenitors neuròtics per fabricar el cyborg perfecte per al segle XXI, això sí, delegant el màxim de responsabilitats als experts contractats, siguin professors de xinès o clavicèmbal. L’altra opció és que, en el fons, l’estudi radiografiï la clàssica actitud de no saber gaudir del present. Hi ha qui defensa que la felicitat només es pot conjugar en passat, com un record, com un estel fugaç en una nit fosca i monòtona (perdoneu el to foteta). Són gent de classe mitjana relaxada que limita el seu dia a dia a l’execució de les tasques necessàries per arribar al matí següent, a la planificació de la supervivència, sense buscar cap engruna de plaer dins la seva rutina. És la mentalitat de l’aquí hi hem vingut a patir. És un fenomen estès però, diria –desitjaria–, en vies d’extinció. Una es pregunta si no perdem a cada bugada un llençol de sentit comú. No cal una recerca científica per arribar a la conclusió que el camí és la recompensa, que la vida se t’escola mentre somies l’emancipació o planifiques la jubilació. Perquè si la perspectiva ha de ser la d’esperar 30 anys per ser feliç, n’hi ha per fer-se caníbal.

La vida se t'escola mentre somies en l'emancipació o planifiques la jubilació

Mengeu-vos-els ja