Ment sana en un cos sa
Sigmund Freud, a l’obra El malestar en la cultura de 1930, subratlla la violenta tendència natural de l’ésser humà. Considera que l’instint agressiu és innat en nosaltres, l’home no és bo per naturalesa, no és el bon salvatge de Rousseau, no cerca només l’amor i el bé, sinó que també posseeix una natural inclinació a la violència i al dolor. Aquesta inclinació substancial de l’agressivitat, ell la va anomenar pulsió de mort. La religió s’ha ocupat de regular la violència innata dels homes, diu Freud, malgrat que l’ha gestionada de manera perversa. A través de normatives morals, la religió transforma la pulsió violenta en un mecanisme de control basat en la culpa interioritzada. Déu esdevé la mirada permanent que vigila i castiga amb la condemna eterna. Malgrat això, la pulsió no desapareix, només s’emmagatzema en forma de depredador ressentiment. Les formes de canalització religiosa han estat els rituals, els sacrificis animals o la repressió de l’instint en recintes tancats, lluny de les provocacions i les temptacions; altres camins de sublimació cultural, menys abstractes, però també dotats de fortes estructures simbòliques, són les competicions esportives.
La Grècia clàssica sostenia els Jocs Olímpics com una part fonamental de la paideia o educació del ciutadà. Plató afirmava que la gimnàstica ajuda a equilibrar l’ànima i a formar el caràcter. El seu deixeble, Aristòtil, li feia costat, i recomanava l’hàbit esportiu en la formació de l’honor, el coratge o l’harmonia. I ja a Roma, el poeta Juvenal, a les Sàtires, sintetitzà la idea amb la famosa màxima: “Mens sana in corpore sano.”
Les cultures, des de Grècia fins avui, han obligat a través de diferents vies a canalitzar o educar la pulsió instintiva de l’agressivitat. Un bon canal de la modernitat, un dels que arrossega xifres massives d’humans, és, sense cap mena de dubte, el futbol. Moltes tensions internes acumulades són expulsades en una sola tarda al terreny de joc. Una manera eficaç i socialment acceptada d’expulsar agressivitats és l’ús de l’esport, ja sigui sortint a córrer, fent boxa o assistint a espectacles intensos com anar a l’estadi. Quantes irritabilitats i frustracions són suavitzades i reestructurades amb el triomf del nostre equip. Però, què passa amb les nostres ansioses energies i la nostra pulsió de mort si el nostre equip és humiliat amb la derrota? El futbol és sempre un bon canal de catarsi? És la guerra sense trets, tal com apuntà Orwell?
Freud no parla explícitament de l’esport com a forma de sublimació, ni la seva filla Anna, tot i que ho insinuen; de fet, Anna Freud ens diu que la forma excel·lent de sublimació ha de produir-se dins d’un marc de respecte cap a les regles del joc. Cert, la catarsi ha de sanar els cors de vencedors i vençuts, i ha de funcionar com a vàlvula de canalització segura. La frase atribuïda a Oscar Wilde “El rugbi és un esport de bèsties jugat per cavallers, mentre que el futbol és un esport de cavallers jugat per bèsties” ve a dir que el rugbi és un esport violent i dur, però gestionat amb normes d’honor molt marcades; en canvi, el futbol no és tan dur, però sovint desperta tensions emocionals desbordades, com ara llançament d’objectes als jugadors o als àrbitres, insults racistes o xenòfobs, o baralles entre contrincants dins o fora del camp. Sembla absurd, i propi dels necis, anar a l’estadi a carregar més tensions de les que es porten.
Penso que el futbol femení, tant al camp com a la graderia, està mostrant, a hores d’ara, una forma de sublimació i regulació de l’agressivitat molt eficient. Els partits de futbol femenins ens ofereixen espectacles més regulats, amb una expressió de l’agressivitat més sostinguda, les manifestacions antiesportives són escasses, la rivalitat històrica és perceptiblement més calmada, i el clima social i esportiu sembla, sense ànim d’ofendre, més familiar i més civilitzat que en el futbol masculí.
La rivalitat simbòlica entre equips tradicionalment adversaris no és ni la meitat de significativa ni inquietant que la innegable altivesa que les jugadores encara han de patir per part de l’ortodoxa masculinitat, la dels qui consideren el futbol cosa de mascles; els qui jutgen les noies amb prejudicis culturals i estereotips sexuals, els qui fan mans i mànigues per avergonyir-nos a cada partit, sense adonar-se ni prendre cabal de la qualitat humana amb què elles els estan alliçonant.