No només soc jo, molta gent que es creu capacitada per governar-nos no ha acabat d’entrar a l’edat adulta

L’escriptor i articulista Quim Monzó explica sovint que quan ha de fer una reedició dels seus llibres, la feina consisteix sobretot a desbrossar. Treure tot allò sobrer, adjectius innecessaris, floritures absurdes, o reiteracions, convertirien moltes obres que són autèntiques totxanes de centenars de pàgines en literatura molt més mesurada, accessible i, segurament, infinitament més digerible pels lectors. De fet, molts llibres, fins i tot alguns d’aquells que compten encara les vendes per centenars de milers, podrien estalviar-se d’entrar a la impremta. Després de dècades d’acumular diaris i revistes, últimament m’he autoimposat la necessitat de reduir el volum que en tenia al traster i a alguns racons de casa. Notava que començava a faltar-me l’oxigen, i que potser compartir espai amb Diògenes era assumible, però no pas amb tres o quatre Diògenes. Per això fa setmanes que retallo articles que he signat jo mateix –entre els quals algun de bastant innecessari– o d’altres que em criden la curiositat. Llavors em queda tota la feina de classificar-los per gèneres: música, cine, esports, literatura, successos, política, entreteniment... Rob Fleming, el protagonista de la novel·la de Nick Hornby Alta fidelitat, tenia un pilot de dubtes a l’hora d’ordenar la seva discoteca. Ho podia fer per gèneres musicals, alfabèticament, pel color del llom dels discos i fins i tot per altres paràmetres encara més indesxifrables. Puc dir que em passa el mateix, i tan aviat endreçaria els retalls de diari segons l’any en què es van publicar, pel fet de referir-se a notícies locals o d’abast més ampli, o bé per subtemes com ara l’HC Ripoll, les crítiques de concerts o els assassinats. Suposo que el problema que tinc és que, com el Fleming del llibre, no vaig superar l’etapa de l’adolescència i pateixo un punt de desubicació generalitzada. Si l’anomalia fos només meva, aniríem prou bé, però trobo que molta gent que es creu capacitada per governar-nos tampoc ha acabat d’entrar en l’edat adulta. Per això moltes vegades observem comportaments vergonyosos en polítics, jutges, empresaris, presidents de clubs esportius, entre molts altres personatges públics, que ni que sigui per mimetisme erroni la resta de la societat tendim a replicar. El desordre del planeta, la generació reiterada de guerres, la sobrepoblació per sobre de límits suportables, la gent permanentment hipnotitzada per pantalles o pels pensaments únics, tot plegat requeriria tanta feinada a retallar que sembla bastant clar que encara que en alguns aspectes hàgim millorat respecte al que teníem fa mig segle marxarem deixant-ho tot plegat bastant pitjor que com ho vam trobar. Però bé, com diem per Ripoll, i suposo que també a molts altres llocs, merda pels vius.

No només soc jo, molta gent que es creu capacitada per governar-nos no ha acabat d’entrar a l’edat adulta

Merda pels vius