Més Europa, si us plau
M’he emocionat en assabentar-me que el Canadà i la Unió Europea es volen unir en aliança transatlàntica, perquè bàsicament comparteixen els mateixos valors com a potències defensores dels drets humans; una aliança forjada per l’Úrsula Von der Leyen i el primer ministre canadenc, Mark Carney. A aquest polític, si li poses un Paul al davant, tens un fundador dels Beatles. De veritat, l’emoció m’ha baixat pels braços i se m’ha escampat per tot el cos, en saber que hi ha més gent en desacord ferm amb Trump que no pas aquells que s’hi sotmeten per força o s’hi alien per conveniències. Ho pensava al matí, tot caminant cap a la biblioteca de Ca la Pilarín: ara només faltaria que, en una estranya carambola, Europa s’aliés amb Iran i els houthies, perquè tampoc no estem d’acord en resoldre els problemes, tensions o conflictes a la manera nord-americana: entrant com un elefant en una cristalleria.
El canadenc deia molt clar que no es tractava d’anar en contra de ningú: «Podem crear el pròxim ordre mundial, que sigui just, estable i pròsper», basat en les llibertats adquirides i els drets humans, representats per la civilització sorgida de la socialdemocràcia cristiana, sens dubte. Aquests són els principis que han convertit una petita península d’Àsia, com és Europa, en el racó del món allí on tothom voldria viure, perquè es garanteix la integritat de les persones per damunt dels interessos polítics, econòmics del lobby plutòcrata.
Els informatius es varen afanyar a posar el ministre Carney amb fons de la bandera europea, la foto que acompanya aquest article, com si d’una nova marededeu es tractés. No en va, l’expressió de la voluntat dels canadencs combrega, a grans línies, amb la dels pobles europeus. Canadà, el segon país en extensió després de Rússia, comptant amb tan sols quaranta-dos milions d’habitants, però amb unes rendes altíssimes, essent el novè país al rànquing de PIB per càpita.
Havia preparat, feia temps, com a primer el títol d’aquest article un «Europa para els peus a Trump»; referint-me a Groenlàndia, sense disparar cap tret, sense cap més arma que les paraules i els tractes. Si llences, has d’estar disposat a rebre. Si maleeixes el cel, prepara’t perquè les teves paraules et cauran al cap. Les condicions del joc les has establert tu, doncs entoma les conseqüències. Tot plegat se li podria respondre al president dels EUA.
La Unió Europea, amb els seus prop de cinc-cents milions d’habitants, no és una organització ideal, però segurament és el lloc millor del món, ara mateix. Ho proven les multituds que es dirigeixen cap aquí, provinents dels indrets més miserables, arruïnats, cruels i violents de la terra. Ens n’hem de mostrar ufanosos, alhora que defensar tot el que s’ha aconseguit fins ara: pau, concòrdia, benestar, seguretat, educació, salut, convivència. Si cal, es discutirà fins a l’extrem com tractar les persones en les situacions més extremes, però mai seran aquestes l’argument per a baixar graons en la nostra qualitat democràtica.
No amaguem Ceuta, ni Melilla. Von der Leyen ja ha afirmat que aquestes ciutats del nord d’Àfrica captivaran el cor dels europeus en aquest curs que comença. El que allí passa, no és tan sols una qüestió d’uns milers de desarrapats que han trobat una porta oberta per entrar fins al menjador de casa, sinó tota una jugada geopolítica dels oponents d’una Europa social, humanitària i pacífica. D’alguna manera, allí se juga l’ànima mateixa dels pobles europeus, en veure com tractem els més desafavorits, sabent d’altra banda que no es pot donar refugi a tothom de qualsevol manera, sinó que la immigració i l’asil s’ha de donar d’una forma humanitària i ordenada. I tot plegat, sense disparar cap tret. Sense ser exhaustiu i davant de reptes futurs, m’atreveixo aquí a apuntar tres criteris a tenir sempre presents (Mt 5).
Primer. Cal defensar els drets i les llibertats adquirides, perquè no estan ni molt menys assegurats. Cada generació s’hi haurà d’esforçar, augmentant la reflexió, el debat i responent de la forma més humanitària a tensions i conflictes.
Segon. No hi ha solucions fàcils ni directes en un món divers, complex i reduït. Cal desemmascarar les propostes populistes que pretenen respostes senzilles a qüestions fondes. Cal recordar que una mitja veritat no deixa de ser una mentida i que sovint, la veritat mateixa no és assumible de cop i volta per tothom, sinó després d’un procés d’aprenentatge.
Tercer. La prioritat serà sempre la persona, en la seva singularitat, situació, història i circumstància. Crearem un món millor per al dia de demà en la mesura en què el centre d’atenció estigui posat en el respecte a la dignitat de cada ésser humà, començant pels més pobres i desvalguts, que són aquells que, a fi de comptes, són manipulats pels poderosos.