Ara que tothom a Can Barça critica els clubs-estat, no volen entendre que amb el “més que un club” el FC Barcelona perjudica l’esport català com un club-estat qualsevol

Josep Maria Calzón, un històric del futbol català, que ha estat molts anys delegat del primer equip del RCD Espanyol de Barcelona, va fer unes declaracions que són motiu de reflexió per a aquells que afirmen que el FC Barcelona és més que un club. El perico va dir: “No sabeu el mal que el “més que un club” ha fet a l’esport català”. Aquestes paraules de Calzón no han transcendit, i és que el Barça només accepta les crítiques que li venen de dins, els cruifistes poden criticar els nuñistes, poden crucificar un president, es pot eliminar un entrenador sempre que les crítiques arribin des de casa, les declaracions foranes s’ignoren, no fos cas que tinguessin raó. Calzón es referia, per exemple, que el Barça havia debilitat l’hoquei de ciutats com Reus, Sant Sadurní d’Anoia, Igualada, Vic, Lleida, Sant Hipòlit de Voltregà..., que el bressol de l’handbol a Catalunya –Granollers, Palautordera, Bordils, etc.– s’havia quedat en no-res, que Badalona ja no era la capital del bàsquet. I què hi pinta el “més que un club” en tot això? Simplement que el Barça s’ha fet l’amo absolut i només gràcies als diners. Un exemple viscut: pavelló Olímpic del Club Patí Vic, partit Vic-Barça, a la zona d’animació local, els Vigatans 1705 oferien una pancarta al Barça “No sou un equip, sou un talonari” (el Barça acabava de pispar jugadors al Vic). Al final vaig comentar a un dels redactors de la pancarta, “però si tu ets culer de tota la vida”; la resposta: “Jo soc del Barça de futbol”; la meva pregunta: “Però no sou més que un club?”; la seva resposta: “I tant que som més que un club”. El Barça és un club hegemònic emparat en un pressupost supermilionari (avui menys per la Covid i per la gestió interna) impossible d’atendre per ningú de l’àmbit català. El problema és que els diners dels uns han buidat els calaixos dels altres. A Reus, a Igualada i a molts altres llocs saben que les seves aspiracions a guanyar un campionat s’han esvaït pels comptes corrents blaugrana; aquell equip que un dia va ser el poderós Granollers fa molt de temps que ni tan sols pot somiar a tornar a guanyar una lliga d’handbol; les aspiracions han fugit pels diners; avui els pavellons estan buits, i no es tracta (només) de la pandèmia; els pavellons fa anys que es buiden, ni els culers del futbol volen veure com els blaugranes sumen campionats només perquè són “un talonari”. Abans (del talonari), el Barça guanyava, però no sempre; el Barça quedava campió, però sovint també ho feien d’altres. Els números canten. El Barça d’hoquei ha guanyat 32 vegades la Lliga; d’aquestes, 22 les ha sumat els darrers 24 anys. Abans de la temporada 1969-1970 a la 1997-1998 (quan el Barça va decidir fer servir el talonari) el que ara es diu ok Lliga l’havien guanyat Reus (4), Voltregà (2), Liceu (5), Igualada (5), Noia (1) i Barça (4)... mentre que en aparèixer el talonari el 1997-98 i fins avui, el Barça suma 22 campionats, mentre que Liceo i Reus l’han guanyat una sola vegada i els altres res, ni ensumar-los. Aquesta realitat afecta la tresoreria dels clubs, que ni tan sols poden mantenir els millors jugadors formats al seu planter, jugadors que estan obligats a jugar al Liceu de la Corunya, a Portugal o a Itàlia, perquè les entitats que els han format no els poden oferir un sou digne de la seva qualitat. El mateix es pot dir de l’handbol. El Barça ha guanyat 17 lligues, 11 de les quals les darreres 11 temporades. Segur que la competició era molt més emocionant quan els campions s’alternaven i ho eren Granollers (13 vegades), At. de Madrid (11), Ciudad Real (4), Calpisa (4), San Antonio (2), León (1), Sabadell (1) i Reial Madrid (1), sí, el Reial Madrid la temporada 1952-53. A les dues darreres temporades el Barça ha perdut un partit de lliga, la resta tot victòries. Tot molt atractiu per als rivals. El Barça es considera tan gran que li és imprescindible estar sol, no es pot permetre que ningú li faci ombra, no pot deixar ni les engrunes per als altres, ho necessita tot, ho vol tot. Però és que els altres també són clubs catalans. Els culers no paren de mirar-se Madrid, però es fan l’orni quan els recordes que els madrilenys tenen quatre equips a Primera, mentre que Catalunya només en té dos i amb poques possibilitats que el Girona, el Sabadell, el Nàstic o el Lleida hi puguin tornar com fa anys. Tot és blaugrana, tot ha de ser blaugrana, el projecte no admet companys. Aquells que només pensen en un nom que el sap tothom haurien d’obrir el ventall perquè Catalunya és més que un club. Cal destacar que malgrat la pèssima situació econòmica del Barça no es parla que afecti les seccions, cosa que demostra que és una despesa poc significativa per a la tresoreria blaugrana, però que ha estat suficient per arruïnar moltes entitats catalanes. En aquest cas l’excepció és un jugador de bàsquet que és el que cobra més de tot Europa, un sou astronòmic. Un sou Barça. Es pot argumentar que quina culpa té el Barça de tenir els diners que altres no tenen, és tanta veritat com que d’aquesta manera de fer està matant l’esport català. Al País Valencià, el club hegemònic és el València CF, però el Llevant, el Vila-real i l’Elx també hi caben. A Euskadi la rivalitat entre la Reial i l’Atlètic els estimula a ser més grans i també hi volen l’Alavés i l’Osasuna i fins ara l’Eibar. A Madrid conviuen dues potències, Reial i Atlético, però encara tenen un racó per a Getafe i Rayo. Els andalusos celebren l’ascens de qualsevol equip dels seus. A Catalunya no, només Barça. Ara que tothom a Can Barça critica els clubs-estat, no volen entendre que amb el “més que un club” el FC Barcelona perjudica l’esport català com un club-estat qualsevol. Joan Collet, un perico de pedra picada, que fins i tot en va ser president, deia que Catalunya havia d’acabar amb l’opressió del nacionalbarcelonisme. És cert, per sort Catalunya és molt més que el Barça. Per exemple, els dirigents de LaLiga de futbol informen que avui el RCD Espanyol té més seguidors a la Xina que el Reial Madrid o el Barça, la fita és perquè els pericos tenen a la plantilla un jugador xinès amb milions de seguidors al seu país. El món de l’esport és així, funciona per detalls, avui guanyes demà no, avui tens un gran jugador demà plega. Un país no pot penjar d’una sola branca, per sòlida que sembli, cal tenir-ne d’altres perquè avui, demà o demà passat aquesta branca només servirà per fer estelles i ens quedarem tots a la intempèrie. Cal explicar les veritats, fins i tot les que desagraden a alguns.

Ara que tothom a Can Barça critica els clubs-estat, no volen entendre que amb el “més que un club” el FC Barcelona perjudica l’esport català com un club-estat qualsevol

Més que un què?