Messies
M’ha sortit a les xarxes una frase que he trobat brillant. L’atribueixen a Churchill però no puc afirmar amb seguretat que sigui seva. La frase ve a dir alguna cosa similar a aquesta: “L’ésser humà és l’única espècie del planeta Terra que posa com a líders membres ineptes de la manada.” Us faig un espòiler: som la manada i tenim líders ineptes.
La frase, malauradament, retrata amb una precisió incòmoda el moment actual. Vivim una època en què massa sovint el poder no recau en els més preparats, ni en els més prudents, ni en els més savis, sinó en els més cridaners, els més narcisistes i els més hàbils manipulant emocions primàries. La política mundial s’ha convertit, en molts casos, en un concurs de testosterona, egos desbocats i eslògans buits.
El cas de Donald Trump és paradigmàtic. Ja el deveu haver vist fent de messies. Moltes bromes però cap canvi. Un pas més de la seva egolatria, que representa la versió més desacomplexada d’un fenomen global: líders que confonen força amb brutalitat, patriotisme amb supremacisme i governar amb imposar-se. Trump ha convertit la desinformació, la confrontació permanent i el menyspreu institucional en una manera de fer política. Ha banalitzat la mentida fins al punt de convertir-la en soroll de fons. I això és profundament perillós, perquè quan la veritat deixa d’importar, la democràcia comença a podrir-se.
I als líders ineptes de la manada, nosaltres, no els importa. Però a nosaltres sí que ens hauria d’importar perquè, mentrestant, els reptes reals –crisi climàtica, desigualtat, guerres, habitatge, salut mental, precarietat– exigeixen exactament el contrari: cooperació, intel·ligència, humilitat i visió a llarg termini. Allò d’escoltar, aprendre, dubtar, tenir empatia.
Potser el drama no és només tenir mals líders, sinó una cultura que premia la fanfarroneria per damunt de la competència, el soroll per damunt de les idees i la fidelitat cega per damunt del criteri. Si triem showmen ridículs i messiànics en lloc de persones amb seny i sentit comú i voluntat de servei públic no ens hauria d’estranyar viure en un circ.
La bona notícia és que els lideratges tòxics no són inevitables. Els posem nosaltres i els podem treure nosaltres. Però per fer-ho cal maduresa democràtica, memòria i esperit crític. Perquè quan una societat confon un bocamoll amb un salvador, el preu acostuma a pagar-se car.
Espòiler: ja el paguem.