El passaport immunològic i la geolocalització poden ocasionar greus perjudicis a la ciutadania i suprimir el dret fonamental a la intimitat

El cataclisme provocat pel nou coronavirus està requerint l’adopció de decisions extremes que susciten recels entre els juristes. Al llarg de les darreres setmanes s’ha entaulat una discussió envers les repercussions que l’estat d’alarma (o estat d’excepció encobert) desplega sobre les vides dels ciutadans, així com l’abast i la significació de les propostes que s’estudien per abordar el procés de desconfinament. El progressiu retorn a la vida comunal implicarà un compendi de mesures inèdites que, si s’implanten en les seves versions més agressives, xocaran frontalment contra els drets fonamentals a la intimitat i a la protecció de les dades personals que blinda l’article 18 de la Constitució. Convindrem tots que ara mateix és prioritari implementar solucions efectives que neutralitzin la propagació de la malaltia, i que aquestes hauran de tenir caràcter temporal mentre esperem l’arribada de la vacuna o del tractament definitiu. Tanmateix, la seva posada en marxa sense les degudes limitacions podria crear dinàmiques que condicionin negativament la societat en què viurem els pròxims decennis. En aquest sentit, s’està proposant instaurar mecanismes que, si no s’apliquen de manera proporcionada i cessen quan el perill s’esvaeixi, suposaran la derogació de la nostra privacitat i impediran que puguem mantenir la vida personal resguardada de l’ull aliè. La primera mesura és el polèmic carnet d’immunitat o passaport serològic, que s’inspira en l’experimentació efectuada per la Xina autocràtica de Xi Jinping, i que ara s’està debatent en països democràtics com Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i també a Catalunya. Aquesta mena de salconduit digital s’expedirà en color verd a les persones que, per haver vençut el virus, han desenvolupat anticossos que n’asseguren una immunitat futura (que, d’altra banda, la comunitat científica encara desconeix fins on es projecta). Així doncs, s’entendrà que només els pacients recuperats, al no representar cap risc per a la societat, poden moure’s i interactuar amb total normalitat. Però què succeirà amb els grocs si la cura tarda anys a arribar? Se’ls sotmetrà a cauteles especials? Gaudiran de menys oportunitats? Si es postulen a una feina, se’ls contractarà? Si cal retallar la plantilla, seran els primers acomiadats? Se’ls concediran crèdits, hipoteques, assegurances? Podran agafar el transport públic o marxar de vacances? Se’ls permetrà entrar en un restaurant, anar al cinema, comprar a botigues? Tant els límits bioètics com les reminiscències de Gattaca es fan evidents i palesen que tot plegat pot redundar en estigmatització o tracte discriminatori. La segona mesura és la controvertida geolocalització (monitorització) dels ciutadans a través del seu telèfon mòbil per observar com es mouen. Aquesta circumstància ja es produeix en l’actualitat, si bé la normativa obliga a garantir el complet anonimat, a utilitzar les dades per a finalitats exclusivament mèdiques i a destruir-les un cop superada l’emergència. No obstant això, existeix la temptació d’aprofitar l’avinentesa per desenvolupar aquesta tecnologia i augmentar el control social, sobrepassant les necessitats estrictament sanitàries. Donat que existeixen els mitjans, no és desgavellat imaginar-se que s’aixequi el vel per obtenir els noms i cognoms que s’amaguen rere un terminal, vigilar les relacions interpersonals que es mantenen, recopilar aspectes de la vida íntima (llocs freqüentats, gustos, aficions, activitats) o establir comunicació directa amb el titular per corregir comportaments sota l’amenaça del càstig instantani. Aquestes actuacions que semblen impossibles i exagerades ja s’estan duent a terme en el nostre entorn geogràfic, malgrat que de forma excepcional i poc invasiva. Sense anar gaire lluny, el procés penal porta anys utilitzant les dades d’ubicació dels implicats per esclarir els fets delictius que es dirimeixen en seu judicial, com demostren els recents casos del crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona i del doble homicidi del pantà de Susqueda. Aplicar ambdues mesures sota un ímpetu excessiu destaparà la caixa dels trons i ens menarà a un futur que acariciarà l’autoritarisme. Una vegada s’aconsegueixi erradicar el SARS-CoV-2 tot aquest potencial tecnològic i operatiu, testat a consciència i implementat amb èxit durant la pandèmia, seguirà estant disponible per quan sia menester aplicar-lo als fins que s’estimin oportuns, lluny de la fiscalització ciutadana. Serà llavors quan la nostra civilització constatarà els danys col·laterals i les conseqüències indesitjables d’haver bescanviat el sentir-se segur pel ser lliure, i es veurà immersa en els inquietants universos literaris d’Aldous Huxley, George Orwell o Ray Bradbury. La ficció distòpica esdevindrà realitat fàctica amenitzada per la banda sonora de Ghost in the Shell. Si avui permetem que se’ns violi la privacitat i s’accedeixi a la nostra esfera íntima, últim reducte de la dignitat humana, demà els estats dirigiran les nostres vides i el lliure albir restarà engarjolat sense que es pugui fer marxa enrere.

El passaport immunològic i la geolocalització poden ocasionar greus perjudicis a la ciutadania i suprimir el dret fonamental a la intimitat

Mesures de doble tall