Calen molts anys per formar una biblioteca, però n'hi ha prou amb poc per deixar-la morir en el silenci i la indiferència

Me l’estimo, la meva biblioteca, i els llibres que conté; i prou que sé que un dia els hauré de deixar. Recordo quan vaig escriure, i era per a vosaltres que ho vaig fer, que no m’havia de preocupar, que els llibres s’espavilarien, i ells tots sols se’l buscarien, un nou amo que els aplegués... Ara que ho tinc més a prop en tinc dubtes, sabeu?, ho sabran fer? Ells tenen bona salut i són valents i em sobreviuran, i jo me n’aniré i es quedaran sols, pobrets. No recordo on vaig llegir que calen molts anys per formar una biblioteca, però n’hi ha prou amb poc per deixar-la morir en el silenci i la indiferència. Vull que m’entengueu, estic neguitós! Que sí, que ja sé que he d’estar tranquil, que tenen bona salut, com ja us he dit... Però n’hi ha alguns que són vellets, que si poguessin gemegarien, que els anys no perdonen, que el paper s’aprima i les cobertes perden la vivor. I he pensat que ara, que encara hi soc a temps, els havia de buscar un bon metge. I l’he trobat. Es diu Gabriel Naudé, mireu-lo bé, és el del dibuix, l’home que duu bigoti i una ben cuidada barba de boc. Era metge, com jo, i li agradaven els llibres i les llibreries, com em plauen a mi; però ell era més aficionat als tractats de medicina que a la pràctica mèdica. Va dedicar la vida als llibres, a les biblioteques i a escriure: mai no es posà davant d’un malalt. Diuen que va néixer el 1600, just al tombar de segle, i que va morir a mitjans del XVII. Com que som col·legues podem parlar-nos amb tota franquesa: “Miquel –em diu–, jo vaig ser un llibertí, no m’agradava gens l’autoritarisme, especialment el religiós, era dels que creia que el coneixement ha d’estar basat en l’observació i en la raó”. El nostre metge publicà la seva primera gran obra quan només tenia 20 anys, i va ser el 1627 quan va veure la llum la que ara us estic comentant; després en publicaria molts més, una trentena, segons calculen. Ara n’hi ha pocs, de joves prodigis com ell. Un dels que conec es diu Lamine Yamal, no toca llibres, xuta pilotes amb molt d’encert. I anem per feina. En Gabriel em diu que “mai no s’ha esdevingut sinó als ignorants que faci cas d’un llibre per la seva coberta”. I m’alliçona quan em diu: “Miquel, cal distingir entre els qui compren llibres per llegir-los i per aprendre’n i aquells que, en canvi, només els valoren pel preu i el volum”. I em va dient que “una biblioteca s’ha de destinar i consagrar a l’ús del públic, per contemplar-la bé, que no n’hi ha prou de veure-la i que com que hi ha mil tipus d’homes i no tots desitgen el mateix, tothom hi ha de trobar el que està buscant”. Referent a l’ús públic, estic tranquil, la meva es va obrir als ciutadans, el 2016, quan Vic va ser Capital de la Cultura Catalana, va venir molta gent i en conservo un bonic llibre de visites. Ens entenem bé, amb en Gabriel, sense parlar, és clar, jo llegint i ell des d’allà, ben amagat darrere la lletra. M’enfado, a vegades; “vinga va”, li dic, ja n’hi ha prou de llatinades; ell riu i posa cara de murri, rebregant sota el llarg nas el gros bigoti. I els llibres, em diu, han de tenir companyia, la teva sobretot, i també el d’allò tan necessari: taules, cadires, lents, plomes, paper, tinta, trempaplomes i la capsa de la pols assecant... El metge de llibres em parla dels vents, dels que els van bé i dels que no tant: “Que les finestres donin sempre al cantó de llevant, per aprofitar la llum del matí, que els vents secs i calents enriqueixen els sentits, suavitzen el temperament i purifiquen els esperits. Els de ponent, mai! Que són nocius. I els del sud tampoc, que són més perillosos que cap altre: calents i humits, engreixen els cucs i porten malures”. Que estigui tranquil, li contesto, que les meves finestres donen al nord, a septentrió, com diu ell, i que per si de cas les tinc sempre tancades, i amb cortines, perquè entri la llum justa i gens de vent; que no les desitjo, les malures, ni els insectes, ni els cucs, que vull llibres sans! Si teniu algun llibre malalt, us el puc deixar, “el metge”, no en l’edició original: Advis pour dresser un bibliothèque, que valdria molts calés, sinó en una edició castellana, que l’entendreu millor: Recomendaciones para formar una biblioteca, amb un bon pròleg d’Evaristo Álvarez. Me l’haureu de tornar, això sí. Per si de cas, quan el vingueu a buscar us recordaré allò que deien abans: “Que de llibres i de paraigües no se’n tornen gaires”. Aquest me’n sabria molt, de greu, de perdre’l; perquè m’he fet amic d’en Gabriel; ens entenem, sabeu?, és un bon metge de llibres.

Calen molts anys per formar una biblioteca, però n'hi ha prou amb poc per deixar-la morir en el silenci i la indiferència

Metge de llibres