Exploradors, muntanyencs, metges o missioners han relatat la seva experiència als pols en molts llibres

Des de fa molts anys, com si fos un misteri, els pols, l’Àrtic i l’Antàrtida, a més d’orientar la brúixola, han atret fortament els muntanyencs; per escalar muntanyes glaçades o per fer travesses en el gel. Luis Amadeo de Savoia, el duc dels Abruzos, l’home que poc després intentaria escalar el K2 (1911), va escriure un llibre fantàstic: La estrella polar en el mar Ártico (editorial Maucci, 1903). Reinhold Messner, el primer que va aconseguir pujar tots els catorze mils de la Terra, se’n va anar al pol Sud i va escriure un llibre sobre la seva travessa: La Antártida, cielo e infierno (Martínez Roca, 1992). Bonatti també va als pols i escriu Tropico e polo in un sorprendente contrasto (Época Universo, 1970). Sebastián Álvaro, el director d’Al filo de lo imposible, va fer més de 40 expedicions, de l’Everest a Terra de Foc i del pol Nord al pol Sud: La conquista de los tres Polos (E. Temas de hoy, 2000). Per posar només uns exemples. En una bona biblioteca de muntanya no hi poden faltar llibres sobre els pols: Franklin, Amundsen, Scott, Shackleton... Però als pols no hi han anat únicament exploradors i muntanyencs. A la regió dels gels hi han viscut missioners que han relatat les seves experiències en molts llibres, i també metges, com aquest doctor danès, l’autor del llibre Médico de esquimales (Editorial Iberia, 1949), que avui comento. Vaig trobar aquest volum a la petita llibreria de vell que hi havia davant el Palau de la Música de Barcelona, era el 2 de maig de 2008, tinc anotada la data a la guarda. Probablement el vaig comprar per tres motius: l’autor era un metge, parlava de Groenlàndia i tenia un exlibris molt bonic. L’any 1938, després d’un llarg viatge marítim, el jove doctor danès Aage Gilberg i la seva esposa, Lisbet, arriben a Thule, la colònia fundada per Rasmussen en el nord-est de Groenlàndia, dins del cercle polar àrtic. “Molt afectats per una estranya sensació hissem la bandera de la infermeria per acomiadar el Svaerdfis Ken que estava a punt de llevar les àncores per sortir de la badia North Star i per no tornar fins l’any vinent. Nosaltres ens quedàvem a Thule, lligats al seu esquerp paisatge i a la seva gent.” Amb bon estil literari, molt tendre i no mancat d’humor el doctor ens va explicant la vida dels esquimals i els llargs viatges en trineu: “I ara, com a primer metge de Thule em trobo dalt d’una muntanya contemplant la terra nua i escoltant les llunyanes veus del poblat que tinc a sota...” Durant les festes nadalenques dels inuits, Gilberg ha de fer un viatge de 85 quilòmetres a través del gel per arribar a Igfigsôq, on viu l’esposa de Kale, el fill natural que Peary –el polèmic explorador, descobridor del pol Nord– va tenir amb una dona esquimal. Malauradament –explica el doctor–, Benigne morirà de febre puerperal després de donar a llum. “La nit va ser terrible, el terra de l’iglú estava ple d’esquimals que dormien roncant i de nens que ploraven. Benigne gemegava, i cridava, de res servia la morfina que li administrava.” Us he comentat que en la contraportada del llibre hi havia un exlibris molt bonic, un dibuix amb la silueta dels Encantats (inspirat en una excel·lent fotografia del mateix Canals) i, a sota, sobre el nom del propietari, una motxilla, un barret, un piolet, un pal d’esquí, una corda, una cantimplora i una làmpada de mà. El dia 26 de juny de 2009 vaig assistir a la presentació del catàleg de l’exposició organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya sobre l’ambiciosa i intensa creació fotogràfica d’Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986). El llibre catàleg de l’exposició duu per títol Objectiu infinit. Josep Maria Cuenca, el presentador, va explicar que la família Canals havia donat tota la biblioteca familiar a l’arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Durant la presentació, més d’una vegada es va projectar l’exlibris de Canals, el de la silueta dels Encantats. En acabar l’acte em vaig acostar a Josep M. Cuenca i li vaig dir que jo tenia un llibre amb un exlibris de Canals. És possible, sempre se’n perd algun, em digué. És així, de llibres se’n perden, i molts! Ho diu aquesta frase catalana: “De llibres i de paraigües no se’n tornen gaires” i també aquesta altra: “Qui deixa un llibre és un tanoca i qui el torna encara ho és més! I és que els llibres tenen cos i ànima i saben que perduren i ens sobreviuen. El que no queda clar és si som nosaltres els que els busquem a ells, o si són ells, els llibres orfes, els que ens busquen a nosaltres.

Exploradors, muntanyencs, metges o missioners han relatat la seva experiència als pols en molts llibres

Metge d’esquimals