Mèxic: eleccions en una república estatal
“Pese a la estandarización del Estado-nación y la hegemonía del capitalismo, las culturas nunca dejarán de ser impredecibles, se reinventan sin cesar porque es nuestra característica humana.” Natividad Gutiérrez Chong, Las culturas hoy, 2019
És tan evident que estem en temps de cireres com que estem en temps d’eleccions, una combinació –la del fruit i la del vot– de fe i de nostàlgia que ja va reflectir Montserrat Roig en la crònica novel·lada El temps de les cireres (1976), crític retrat social d’una època ni tan llunyana ni tan diferent a la que viu Catalunya a hores d’ara i, també, l’Europa que posarà unes urnes perverses el proper 9-J. Dit això i retornant a l’heterogeni inframon electoral de l’any de traspàs 2024, aquest 2 de juny a Mèxic –un estat amb 130 milions d’habitants, amb 31 estats més una entitat federativa –la capital–, amb dos milions de quilòmetres quadrats de superfície i amb tres mil quilòmetres de frontera amb els Estats Units– estan convocats uns sufragis en els quals s’elegeix nou president per als propers sis anys; allò rellevant és que les candidates més ben posicionades són, per primera vegada, dues dones. Nascudes a començaments dels anys seixanta i amb formació científica a la prestigiosa UNAM: Claudia Sheinbaum, d’origen jueu, és una física especialitzada en enginyeria energètica i Xóchitl Gálvez, d’origen mestís, ho és en enginyeria computacional especialitzada en IA i robòtica. Sheinbaum, apadrinada per Al Gore –guru del canvi climàtic–, té una constatada experiència política –alcaldessa de la Ciutat de Mèxic– i és favorita com a candidata de la coalició Continuem Fent Història, mentre que Gálvez, l’aspirant, fou apadrinada per Lula da Silva com a líder global, vinculada a moviments pel desenvolupament humà i afers indígenes, és la candidata d’un anomenat Front Ampli. Políticament Sheinbaum, des de l’any 2000, s’ha mantingut fidel al partit de l’actual president Andrés Manuel López Obrador (AMLO), sent l’escollida per MORENA (Moviment de Regeneració Nacional); Gálvez va entrar en la política també el 2000, primer amb el conservador PAN (Partit Acció Nacional) i, posteriorment, amb l’esquerrà PRD (Partit Revolució Democràtica). Tot i que el partidisme en aquest segle XXI ha estat, pel que fa a les (de)nominacions, prolífic, el cert és que fins a dia d’avui el gruix de polítics militants són hereus –incondicionals o dissidents– de l’invencible PRI (Partit Revolucionari Institucional) que va ostentar hegemònicament el poder (1930-2000) (auto)ungit en els valors de la Revolució Mexicana del 1910, la de Pancho Villa i Emiliano Zapata. Recordant que l’abstenció pot tornar a ser d’un 40% (2012 i 2018), alguns col·legues creuen que Gálvez no (re)presenta una garantia prou confiable –remarquen– degut al seu “populisme farsant”, mentre que Sheinbaum consideren està més preparada i confien –especifiquen– que s’allunyi del tarannà autoritari del seu mentor AMLO –cap d’estat, de govern i de l’exèrcit–, que ha condemnat organismes autònoms, ha manipulat estaments judicials i legislatius i ha militaritzat com mai el país –sobretot el sud–. També em comenten que cal ajustar un caduc “sistema presidencialista” i redreçar una acció exterior caracteritzada per una estratègica invisibilitat internacional/europea, una encoberta insolidaritat vers els veïns d’Amèrica Central i el Carib així com una calculada rivalitat amb els estats sud-americans; i això tenint en compte que els Estados Unidos Mexicanos són demogràficament i econòmicament la segona república llatinoamericana després del Brasil i la primera de parla espanyola.
El mite del mestissatge que tant han fet servir d’esquer patriòtic els polítics i acadèmics mexicans assumint la paritat precolombina & colonial com l’embrió de la mexicanidad, una (re)fundació que produeix estereotips com la Virgen de Guadalupe, els mariachis, les mañanitas, els corridos, els balazos, el tequila, els tacos, el guacamole, el xili, els charros, la calaca i el culte a la mort, les piñatas, Frida Kalho i altres, així com elements sociològics sensibles com la immigració, el narcotràfic i l’indigenisme. Per comprendre un xic aquest panorama cantinflesc és recomanable rellegir El laberinto de la soledad (1950), d’Octavio Paz; Terra Nostra (1975), de Carlos Fuentes, i México profundo (Una civilización negada) (1987), de Guillermo Bonfil Batalla. I és en aquest context, després d’haver viscut 13 anys a Mèxic i de mantenir-hi una relació emocional i antropològica des del 1979, que m’atreveixo a constatar que hi ha un component immutable al llarg de la història moderna d’aquest poderós estat nord-americà, sens dubte una de les potències més centralistes del món al costat de Rússia i França. Es tracta dels pobles i les cultures que van habitar, habiten i habitaran aquest extens territori: són desenes de nacions sense estat que venen patint agressions des que Hernán Cortés i Moctezuma es van (auto)trair a començaments del segle XVI desencadenant-se una colonització etnocida –ai!, l’amor i el desamor per la traductora Malintzin/Malinche–, una colonització que es manté –ara amb les tàctiques socioeconòmiques de les xarxes socials–, però en la qual algunes nacions indígenes encara lluiten per –així de clar– sobreviure, veient com les seves riqueses naturals són explotades per multinacionals, com les seves tradicions són relegades a folklore turístic i les seves llengües –una seixantena– són paternalment minoritzades per l’ús del castellà i l’anglès. Només els descendents de civilitzacions com les maia, zapoteca, purépetxa, otomí o nahua/asteca segueixen resistint l’embat dels colonialismes, ahir el dels colonitzadors espanyols amb l’evangelització i a partir de la independència (s. XIX) amb la nacionalització de tots els indis com a ciutadans mexicans, mantenint-los, però, marginats com a camperols i/o habitants dels suburbis de les ciutats, vetats als cercles polítics i financers republicans.
Pels maies, per exemple, tant el període colonial com el mexicà han estat catastròfics per la seva cultura i existència; van lluitar contra els conqueridors amb herois com Nachi Cocom i Jacinto Canek, també es van revoltar al segle XIX en una Guerra de Castas sense treva, homenatjant fins l’actualitat els seus líders, Manuel A. Ay, Jacinto Pat i Cecilio Chi. Ja al segle XX proclamaren governador de l’Estat de Yucatán Felipe Carrillo Puerto, un socialista que emprà la llengua maia en la seva investidura; aquest any es commemora oficialment el centenari del seu roí afusellament. A partir de la dècada dels setanta del segle passat els governs –PRI-PAN-PRD– de la República Federal Mexicana van decidir envair aquesta regió caribenya amb l’eficaç mètode del turisme, convertint la Riviera Maya (Cancún, Tulum, Xcaret o Cozumel) en un espai d’atracció per a visitants i colons estrangers procedents de l’altiplà mexicà, d’Espanya o dels Estats Units. Aquesta repoblació etnocultural i ecològica ha culminat amb el projecte estel·lar del sexenni d’AMLO-MORENA, l’invasiu Tren Maya que ha esquarterat la natura –cenotes– i els pobles de la península de Yucatán. Us remeto al meu article: “Del Tzimin K’áak al Jach Séeban Balam (Las idas y las vueltas de un viaje redondo en el Tren Maya)” (Revista digital Lectámbulos, 2023). Mèxic és un país amb el qual Catalunya ha mantingut estrets contactes econòmics i culturals; la música de l’himne nacional mexicà és del compositor-militar Jaume Nunó, nascut a Sant Joan de les Abadesses, vila on se celebra pel setembre la festa del Grito d’independència. I és conegut l’ampli ventall de catalans exiliats a Mèxic arran de la Guerra Civil espanyola, on van refer les seves vides familiars i professionals a la vegada que preservaren la nostra llengua. Un dels fets remarcables és que allà, a l’ambaixada d’Espanya a Mèxic, fou elegit com a president de la Generalitat Josep Tarradellas (1954) i on –com avui– ja s’hi van manifestar divergències entre els polítics republicans i nacionalistes; afortunadament fou un geni universal com Pau Casals el qui demostrà més estima per Catalunya en negar-se a assumir l’honorable càrrec irritat per allò de “tants caps tants barrets”.
Per concloure diré que Mèxic és una república tan ostentosa com empobrida, tan democràtica com autocràtica, tan exuberant –costes, volcans, deserts– com explotada –petroli–, tan antiga (Tenochtitlán, Chichén Itzá, Mitla) com futurista (CDMX, Monterrey, Guadalajara), tan creient com atea (Buñuel), amb escriptors, científics, artistes i institucions acadèmiques de prestigi, tan pluricultural com multilingüe, una república que està “lejos de Dios y cerca de los Estados Unidos”, governada per uns polítics pseudollatinoamericans occidentalitzats que es vanaglorien en temps passat de la, diuen, seva ascendència ameríndia –la de les zones arqueològiques i els museus–, però que segueixen marginant els pobles indígenes presents, potser per una causa tan palesa com la de la por, la por de veure que encara hi ha veritables descendents d’aquelles grans nacions que es neguen –sí– a prescindir de la seva identitat i el seu territori, una població viva i soferta que –ras i curt– es resisteix a (re)nacionalitzar-se com a mexicana.