He descobert la mida per tal de menjar un gelat de mida acceptable. Osonenca. Correcta. Normal. Ni gran ni petita

Una cosa que he après de les terres americanes és que el gelat no és un aliment de temporada. Els americans, i la nostra família, mengem gelat tot l’any. La golafreria ens fa creure que després d’un sopar contundent necessitem una bona dosi de gelat per tirar avall. Jo estic acostumada a les dosis de gelat de La Xixonenca. Una bola és una bola. I tens prou gelat per assaborir aquesta dolçaina i quedar satisfet amb la quantitat de sucre que el teu organisme ha estat capaç d’engolir. Aquí, però, les mides són diferents. Bé, més que diferents, les mides són més grans. Molt més grans. El primer dia que vam anar a una gelateria, els meus fills van voler un gelat de mida mitjana. Ingènua de mi, vaig acceptar la mida. I vaig veure com el dependent posava boles i boles i boles de gelat a sobre d’una pobra galeta cònica, que quedava amagada a sota del pes. Per acabar-ho d’adobar, va coronar la massa amb sprinkles, aquells trossets diminuts de sucre de colors. I va oferir aquella quantitat enorme al meu fill, que la va acceptar satisfet i amb uns ulls com unes taronges. El segon gelat ja no va ser mitjà. Vaig exigir als meus plançons que demanessin el petit. Però les mides van disminuir poc. El dependent va continuar posant bola sobre bola fins que no em vaig poder reprimir i vaig cridar “Stop!”. El pobre home em va mirar estranyat, però es va aturar una bola després del que jo hauria volgut. I els meus fills em van mirar amb cara de dir-me aixafatruites. Després de dos intents fallits, doncs, finalment he descobert la mida per tal de menjar un gelat de mida acceptable. Osonenca. Correcta. Normal. Ni gran ni petita. Aquesta mida, als Estats Units, es diu: micro. Més petit, impossible.

He descobert la mida per tal de menjar un gelat de mida acceptable. Osonenca. Correcta. Normal. Ni gran ni petita

Micro