Fou l’estiu del 1975 quan un molt i molt reduït grup de joves postadolescents, estrenats universitaris, vam decidir, moguts més per la rauxa que pel seny, organitzar una “Setmana cultural, esportiva i d’esbarjo” sense sospitar que aquella aventura es repetís el 1976, molt menys que es mantingués mig segle després

“Veïns, amics, escolteu,
aquest és el nostre pregó,…”

Ara que al manlleuenc Barri de Gràcia es compleix mig segle de les primeres festes, no deixa de ser curiós observar que aquest 2024 -del 20 al 25 d’agost- el que veritablement es celebra és la seva 50ena edició, en quaranta-nou anys!. I és que fou l’estiu del 1975 quan un molt i molt reduït grup de joves postadolescents, estrenats universitaris, vam decidir, moguts més per la rauxa que pel seny, organitzar una “Setmana cultural, esportiva i d’esbarjo” sense sospitar que aquella aventura es repetís el 1976, molt menys que es mantingués mig segle després; però, penso, que els qui ahir hi érem i avui encara hi som, estem feliços que les festes ja siguin “adultes majors”.

Sovint trobo gent que em diu el molt bé que s’ho va passar en aquelles festes dels 70s i sempre els dic que val la pena que tornin a Gràcia a finals d’agost. Les motivacions de les primeres van ser primàries, en el sentit d’humanes, de veïnals: la principal era, ras i curt, divertir-nos i, això sí, confrontant-nos -amb un pla d’actes populars- a l’oficialitat franquista i parroquial de la Festa Major de “baix” a Manlleu. Per dur-ho a terme què millor que una sèrie d’activitats lúdiques, tota una llarga setmana de vuit dies -del 24 al 31 d’agost- per reivindicar imprescindibles millores urbanístiques amb un “Volem carrers arreglats” i per cridar, amb la música de la Banda Puig “Matarem el porc”, un porc que tothom va entendre a qui ens referíem i del que en queden comptats garrins. Recordo trucar la porta del domicili del llavors alcalde per entregar-li les sol·licituds pels permisos corresponents i rebre a casa les aprovacions degudament segellades per l’Ajuntament, així com introduir a les càmeres frigorífiques del Forn Prat els dos pots de llet -d’alumini- plens de préssec amb vi que, ja reposat i refrescat, es repartia al mig de la plaça per abeurar una cua d’assedegats; i recordo reproduir a corre cuita la portada del primer programa substituint un cachirulo aragonès per una barretina catalana a un personatge/caricatura que llença un coet i, a la vegada, escriure el pregó de 1975 i assajar-lo amb el “pregoner” per recitarlo als quatre punts cardinals dels límits del Barri acompanyats d’un passant/cercavila alegre i cridaner. La resposta veïnal va ser contundent als carrers i a la plaça del barri -també amb incursions al centre de la vila-; es va anar per feina per constituir, de retruc i a posteriori, l’Associació de Veïns. Personalment vaig viure amb intensitat les quatre primeres festes, després, desitjos vitals i motius professionals -a prop dels maies- me’n van allunyar en l’espai i en el temps impedint-me participar-hi com m’hagués agradat, però la darrera dècada també les he pogut (re)tornar a gaudir. Pels que som “indígenes” de Gràcia i estem feliços de viure-hi des del dia que vam estrenar les nostres “cases barates” (1943) fins a la nit que, amb o sense previsió, en sortirem drets -per marxar- o estirats -per no tornar-, les festes ja formen part del nostre ADN “independentista”.

De l’evolució d’aquesta cinquantena de festes en donen fe -convé repassar-los- els respectius programes, a voltes anarquistes, a voltes partidistes, uns -com alguns pregons- amb tics egòlatres i d’altres honradament altruistes, uns programes que mai han fallat, ni tan sols en temps de pandèmia, el 2021, quan va prendre la forma d’un sol full, però la festa -retallada- es va fer. Aquelles primeres festes lúdiques però reivindicatives s’han transformat sense decaure, almenys en la part festiva -sí, en reivindicacions- i als actes del primer programa (cine, teatre, botifarrada, pregó) -recital, ep!, d’Ovidi Montllor i Marina Rossell- se n’hi han anat restant i sumant any darrera any d’altres igualment ben rebuts, des dels exitosos Toret i Vaqueta de finals dels setanta a la participativa Quina d’enguany; mencionar-los seria un serial, tothom escull els que més li agraden gràcies a una àmplia oferta.  Recordar que el barri d’aleshores tenia un col·legi actiu i un Casal amb teatre i biblioteca, una plaça amb un comerç variat de botigues de proximitat, dos bars, una església recaptadora de fidels i una estació de ferrocarril rendible, amb una cantina concorreguda, parada de bus urbà i amb trens de mercaderies amunt i avall i amb trens plens de passatgers bigarrats. I tot i que el barri manté una tradicional fisonomia central (Plaça, Carrer Umbert, Avinguda Diputació, Església, Escola) és evident que l’urbanisme ha canviat -més habitatges-, però poder-hi viure resulta confortable tant pels veïns de sempre -anys quaranta- com pels nouvinguts -manlleuencs i estrangers- d’aquest darrer mig segle. Cal lamentar, però, la infrautilització del Casal -perquè no obrir-hi un centre social?- i el llastimós deteriorament de l’Estació, una mala imatge per un municipi que es diu “Capital del Ter”; per això si ahir volíem els carrers arreglats i ara estan prou decents i si ahir volíem matar el porc i els porcs són sacrificats, ara caldria cridar “Volem un Casal social” i “Volem solució per l’Estació”. Reitero que les primeres festes foren possibles perquè si bé molt pocs -tot un honor- ens en podem atribuir el mèrit d’haver-les “inventat”, des del primer moment d’altres (persones, comerços i empreses) hi van voler contribuir, tothom hi va col·laborar i tots plegats les vàrem fer possibles: vells, joves i nens, dones i homes, la majoria famílies treballadores disposades a ajudar amb feines, propostes, diners i, important, amb Temps. Aquestes gràcies de Gràcia valen per a tothom, per això aquest manteniment festiu culmina el 2024 amb un ventall d’actes atractius; consulteu -si us plau- el programa del que jo només apunto aquest tast: la caminada nocturna, els vermuts populars, les graelles de botifarra, les nits de concerts (Fugurull, Guillem Roma, Quimi Portet,…), la sarsuela còmica “La Desgraciada”, les sardanes i/o la tradicional/(im)previsible “La Palma Jazz Band”. Animeu-vos -també- a participar en la baixada de carretons+tardeo, contempleu l’exposició “50 anys de festes” i no us perdeu, com a cloenda, el gran castell de focs artificials.   

(Parèntesi antropològic: llegeixo -amb estupor- a l’Editorial del programa de la 50ena edició de les Festes de Gràcia -signada per l’Associació de Veïns del Barri de Gràcia- la desesperada denúncia de que probablement s’hagi d’abandonar la finca núm.8 de la Plaça, adreça de l’obsolet local de la (ex)rectoria i imprescindible seu de l’AA.VV., al·legant que no es pot seguir pagant un elevat i absurd preu de lloguer, una situació que crec que en ple segle XXI esdevé gairebé tercermundista!. I és què com és que una Església, mancada de suport humà però sobrada de patrimoni material, vingui cobrant un lloguer a través d’una peripècia administrativa “Ajuntament de Manlleu-AA.VV-Bisbat”, en una maniobra que ratlla l’especulació immobiliària, ara amenaci amb desnonar als representants legals dels veïns de Gràcia. Vaja, vaja, realment sembla que anàvem més bé fa mig segle amb les actituds cristianes d’aquell respectat Mossèn Joaquim Rocafort que no pas avui amb algunes botifleres gestions de la catòlica i apostòlica “parròquia osonenca”. No deixa de ser un escàndol que l’AA.VV gracienca s’hagi vist obligada a anar transvasant “religiosament” les subvencions municipals a la cúria bisbal, més si a l’anomalia de la “casa rectoral” de la Plaça s’hi afegeix la insensible infrautilització del Casal de Gràcia -què diria la seva devota mecenes Àngela Roca?- Pregunta: Què vol fer el Bisbat amb el local de l’AA.VV? Vendre’l? Quin ús li vol donar? Cap?. Desitgem que el Bisbat de Vic confessi les seves culpes colonials i absolgui els veïns de qualsevol pagament d’un lloguer que mai no s’havia d’haver aplicat i a la vegada cedeixi -no és cap penitència- el Casal de Gràcia a la gent del Barri per fer-ne un necessari ús sociocultural. I l’Ajuntament que es confirmi… si no vol seguir en pecat “veïnal”. Així tothom quedaria perdonat, ja que per aquestes indulgències només cal atendre -fàcil, oi?- a les ensenyances de l’Evangeli.  Res, doncs, d’Amén i sí, molt d’Endavant!).

Com a autor d’aquells pregons dels anys setanta, del desè (1984) i del de la 25ena edició (1999), tots recitats per un mateix pregoner -Pep Pou- escènicament mai superat, ara per engrescar, perquè sí i per desviament antropològic n’he escrit un d’homenatge -de més de cent versos- per aquest aniversari tan assenyalat. Comença amb els primers versos d’aquells: “Veïns, amics, escolteu, / aquest és el nostre pregó, / que escampem per tot Manlleu / sent pel Barri un honor”. Segueix: “Així començava el pregó / d’un trenta d’agost llunyà, / era l’any 1975, / i de dècades ja en fa cinc. / “Entre tots farem el Barri” / deia el primer adhesiu / i, per orgull de tothom, / aquell propòsit (re)viu.”. També diu: “Des d’aleshores fins ara / el barri ha crescut i canviat / però pels de dins i pels de fora / no ha perdut identitat”…. “les festes es pensaren per a tothom / mai han estat consumistes , / i sí més aviat, “comunistes”. “‘Matarem el porc, vam cantar’ / i de porcs encara en sobren / uns es maten, d’altres cobren.” I, per acabar: “Aquelles festes vitals / -les dels setanta- / aviat es van fer virals / i molts barris de la comarca / ens van copiar la marca”. “Visca l’agost del setanta-cinc! / el conec perquè d’allà vinc.” i “Visca l’agost del vint-i-quatre! / Cinquanta festes, ep!, / en quaranta-nou anys… / els de Gràcia som estranys!.