Som a l’època del transhumanisme, on les amenaces de la fam, de la guerra i de la malaltia es veuen més que mai superables amb la victòria de la ciència i de la tècnica

Ja s’han creat embrioides humans. Les sondes Voyager continuen el seu viatge interestel·lar després de gairebé quaranta anys. L’Índia posa un robot a la cara oculta de la Lluna. Remeis per a malalties degeneratives i assassines veuen la llum. Assistim a una època de progressos i canvis exponencials. Al seu costat, la guerra d’Ucraïna no afluixa i la crisi climàtica amenaça la manera de viure de centenars de milions de persones. Som a l’època del transhumanisme, on les amenaces de la fam, de la guerra i de la malaltia es veuen més que mai superables amb la victòria de la ciència i de la tècnica. Els mateixos arguments ajuden a desenvolupar el conflicte armat sense fi: a major amenaça, més despesa i inversió per anul·lar la capacitat de destrucció de l’enemic; amb una despesa infinita de material, recursos i persones. Mentrestant, els veritables reptes socials per assegurar una igualtat d’oportunitats arreu del món resten menystinguts en aquesta cursa sempre frenètica pel progrés, per l’afany de riquesa, de poder i de benestar per a uns quants. El transhumanisme pren la noció que les persones som tan sols matèria evolucionada, natura en el seu sentit més estricte naturalista, perquè el pensament, els sentiments, les passions, la intel·ligència, el caràcter, el ser persona en definitiva, tan sols es considera en tant que resultat de l’evolució de la matèria mateixa; manera de veure que pren relació amb el materialisme, l’empirisme, el mecanicisme o el positivisme. Aquesta família ideològica no considera per enlloc que la persona no tingui un origen en si mateixa, en el que es veu, en el que es pot comprovar al laboratori o per les proves materials, aplicant un tipus de mètode científic reduït precisament a la matèria en si mateixa. Per contra, desconfia dels grans relats, de les històries emparentades amb els mites, que donen origen i sentit a la natura humana, ni que sigui el relat bíblic, l’espiritual o moral, del tipus que sigui, que s’han de considerar com faules prescindibles i sobretot sospitoses d’engany. El transhumanisme, tan en boga en l’actualitat, s’oposa a una definició de la natura humana, on la cultura i la llibertat no deixen de ser emanacions de la matèria que, al cap i la fi, continua sent natural. Res de filosofia aristotèlica, ni ontologia tomista, ni molt menys teologia, ni tampoc aspiració a la saviesa heretada, ni a les habilitats socials. Tan sols matèria per matèria; progrés per progrés. L’animal humà, material i natural, està cridat a superar-se a si mateix, a evolucionar vers el proper estadi, a través del millorament humà, entès com qualsevol modificació temporal o permanent de les característiques orgàniques o funcionals mitjançant tecnologies naturals o artificials. Ho explica un especialista del tema, Nick Bostrom (1973), en la seva obra Mejoramiento humano del 2009, que a casa nostra no va arribar fins deu anys més tard. No es podrà vèncer la mort, però segurament la tècnica podrà empènyer més enllà, arribant a una superlongevitat, que arraconi les malalties, la degeneració del sistema nerviós i la conservació de la forma física fins a estadis impensats. Al costat d’aquest intent, continua creixent el consum d’ansiolítics, antidepressius, de drogues sense recepta, creixent comportaments autodestructius suïcides. Més aviat, creix el nombre de persones que no vol viure sense un propòsit. Viure per viure no sembla un objectiu en si. L’ús de la medicina genètica i la selecció embrionària per tal d’augmentar la probabilitat de tenir una descendència sana i amb talent no sembla assegurar que sigui feliç i amb sentit. Apareix defectuosa i amenaçadora considerar l’ésser humà com a simple matèria, sense tenir present les dimensions anímica, espiritual, religiosa o de sentit. Per què viure, si un no sap per a què o per a qui viure? (Jr 17,11; Lc 12,20; Ac 20,35). Les noves nocions antropològiques hauran de preguntar-se en què consisteix ser persona, humà o transhumà. Una consideració merament materialista no sembla conduir ni tan sols al progrés, sinó a un creixement de la insatisfacció. Julian Savulescu (1963), en la pàgina 255 de l’obra citada, reconeix les propietats específiques de l’Homo sapiens en relació amb la resta d’animals-matèria. Caldrà tenir-les present per no acabar llançant tota la feina i la vida entera per la finestra (Sir 11,19): capacitat de raonar; d’actuar a partir de raons normatives morals; d’actuar de forma autònoma i lliure; d’involucrar-se en relacions socials complexes; de mostrar empatia i simpatia pels demés, en especial pels més febles, i, al cap del carrer, capacitat de practicar la fe i creure en un déu. Perquè de res serveix la dimensió material i física, si hom no cultiva les capacitats psicològiques i espirituals que, com reconeixen molts transhumanistes, ens arrela en la vivència feliç i plena (Jn 10,10).

Som a l’època del transhumanisme, on les amenaces de la fam, de la guerra i de la malaltia es veuen més que mai superables amb la victòria de la ciència i de la tècnica

Millorament humà