Miopia econòmica i política
El 1776 l’escocès Adam Smith va establir els principis de l’economia de mercat, que han arribat fins als nostres dies. En la seva obra La riquesa de les nacions, va esmentar-ne quatre de fonamentals. Primer, la divisió del treball, observant que l’especialització comportava un augment de la productivitat. Segon, que l’intercanvi voluntari de béns beneficia les dues parts. No és un joc de suma zero, on un guanya si l’altre perd; tots hi guanyen. Tercer, la seva famosa mà invisible, on l’egoisme dels mateixos interessos acaba beneficiant la resta de la societat. Esmenta l’exemple del forner que no s’alça de matinada per altruisme, però que beneficia a tots, i a més s’autoregula, ja que si fa molt pa i en sobra perd diners, i si en fa poc obté menys beneficis. Finalment, el seu quart principi era fomentar la competència donat que mantindria la disciplina dels productors obligant a vendre al preu més baix. Òbviament, aquells temps de començaments de la revolució industrial ho foren d’explotacions, de pregones injustícies laborals que estarem d’acord que avui, almenys en el món occidental, ja no es donen. Fins podem dir en les nostres contrades que en certs casos, amb l’absentisme laboral no justificat, o qui viu de subvencions amb ingressos més alts que del treball, ja s’ha donat el tomb de copsar qui explota a qui.
Poc tardaren a sorgir contraris a les teories de Smith i la seva aplicació pràctica, entre els principals, Karl Marx i el seu Manifest Comunista, del 1848, analitzant la situació i esperonant la lluita de classes, que va ser aplicada amb rigor, molts patiments i pocs èxits, principalment a l’extinta URSS. Es pot dir amb perspectiva històrica que mentre que Adam Smith va ser immoral, però realista, Karl Marx va ser un baró moral, però idealista. Perquè les idees de Smith, el liberalisme, encara continuen, mentre que el marxisme residual es mor de fam. I que voler imposar una economia, una política i una cultura en contra de la realitat és endebades, perquè sempre a mitjà termini la ficció col·lapsa. Però potser Marx tindrà finalment raó a la vista de tots els reptes i amenaces de la IA quan pronosticà que “el capitalisme produirà els seus propis enterramorts”. A veure si els polítics del més alt nivell mundial la poden controlar.
Llarga introducció que incardina en el fet del fracàs de les polítiques intervencionistes de menor nivell en l’habitatge de resultes de l’obligació de la reserva del 30% per a protecció oficial, a preus fixats, a totes les noves construccions i grans rehabilitacions. A la Barcelona d’Ada Colau calculaven augmentar l’habitatge social en 330 unitats cada any, i en vuit anys sols n’han assolit 34, segons dades de la tinent d’alcalde d’Urbanisme, Laia Bonet. És a dir, d’aspirar a 2.500 a disposar de 34. I entremig, promotors parats, també arquitectes, aparelladors, paletes, llauners i tota la corrua del món del maó, per culpa que alguns que legislen són més curts que una cua de conill i tenen menys enteniment que una totxana. Perquè en l’aturada que va suposar aquesta alteració normativa, en el 70% restant tampoc es bastiren habitatges a preu de mercat. Si no surten els comptes, la gent o fa fallida o si ho veu abans s’absté d’emprendre. L’ensulsiada és enorme i ara la patim. Però per guanyar Colau, a més del paperot del primer ministre gavatxo Manel Valls, l’havien de votar un cert percentatge de ciutadans. Potser tenim un merescut càstig col·lectiu que ens hauria de servir per no ensopegar en la mateixa pedra, ja que parlem de construcció.
És clar que no es pot demanar la lluna en un cove. Aquests que legislen tenen tots els drets sobre els afers i també els diners dels particulars, els que guanyen en el seu feinejar, aquests raonables en un cert punt, i els que tenen estalviats preventivament. Sobre aquests darrers, els seus drets de cuixa ja serien més discutibles, com els impostos de successions sobre estalvis que ja n’han pagat en generar-los en vida. Aquests legisladors i els funcionaris que apliquen coercitivament les seves lleis normalment no han estat mai empresaris i pocs d’entre ells han treballat en cap empresa. Com volem doncs que per una inspiració divina l’encertin? Déu té prou feina amb tot el que està passant al món –crisi climàtica, guerres, injustícies a dojo, amenaces de la IA–, per il·luminar a uns que ja de per si es consideren il·luminats, quan després de fer molta bondat en els respectius partits per fi veuen el seu nom dalt la llista.
Tan fàcil i just que seria deixar que el mercat s’autoregulés en allò principal, donar el servei que es necessita i en la seva estricta quantitat i qualitat, en aquest cas serien els habitatges, i un cop fes la seva feina abraonar-se després sobre els beneficis, però no abans. Perquè ara en el món de la construcció, a més d’aquest fracàs del 30%, hom sap que més del 40% del cost de construir són impostos, i que s’han d’avançar abans de col·locar la primera totxana. Tot el desgavell ho paga el ciutadà corrent, els nostres joves que no es poden emancipar i dels quals molts fugen cames ajudeu-me d’aquest mal dirigit país.
Cert que uns mínims regulatoris dels espais públics és l’encàrrec als nostres electes, però d’això a incloure en els POUM obligacions inassolibles, amb normatives restrictives ineficients, aplicades per uns funcionaris ineptes, per sort no tots, espaordits perquè si donen un sí i passa quelcom se la podrien carregar, a més de tot l’embolic de voler posar la mà fiscal i aquesta inexpertesa regulatòria en el món de la promoció immobiliària, ens ha portat al fracàs absolut en l’habitatge que ara patim. Si els nostres joves, molts universitaris, han de demostrar coneixements racionals tant per entrar en una empresa com per continuar en ella, i per no gaires diners que no els ajuden al viure diari, potser seria hora que els electors poguessin examinar en programes previs de ràdio o tele almenys una part de qui els aspira a governar amb els amplis poders de què disposaran per fer trencadisses. Després almenys la culpa estaria més repartida. Alternativament, disposar d’un informe PISA, aquest veraç, o una junta d’experts avaluant les capacitats dels que han d’anar a les llistes ja seria una utopia tan gran com impensable, malgrat la contradicció del “Vivo sin vivir en mí… que muero porque no muero”, d’aquest articulista a l’esmentar-la.