Conec membres intel·ligents i patriotes de la cúria vigatana a qui la supressió de l’ofici va causar un profund disgust. I a moltíssima gent de la ciutat

Casualment, el dia 5 d’aquest mes, festa de Sant Miquel dels Sants, el digital Vilaweb.cat publicava una entrevista a mossèn Joan Aurich, fill de Ripoll, consiliari de l’escoltisme, rector de la parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança de Manresa, conegut meu des dels anys del Seminari i amb qui vaig tenir la satisfacció de parlar breument pel juny de 2020 al final dels funerals de l’amic Juli Sanclimens, antic alcalde de Manresa i diputat. En recullo uns fragments: “Vaig quedar molt decebut amb l’abat de Montserrat pel fet d’haver rebut el Borbó, però sobretot també perquè no va dir res en referència a Catalunya. És com si l’1 d’octubre no hagués existit… (els bisbes espanyols) quan diuen que d’Espanya només n’hi ha una, el que diuen és que Catalunya no existeix, però això entra en contradicció amb la doctrina de l’Església, que diu que qualsevol nació té el dret d’existir i d’autodeterminar-se. Joan Pau II va dir exactament això en un discurs a l’ONU. El dret d’autodeterminació és sagrat. L’episcopat català no cal que es pronunciï com a independentista, però hauria de dir que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se”. Aquesta part de l’entrevista em va recordar una interessant conversa a Sant Pere de Casserres amb el llavors bisbe de Vic, Josep M. Guix, i els bisbes emèrits Antoni Deig i Jaume Camprodon, antic professor meu, satisfets que el Consell Comarcal hagués promogut la compra i reconstrucció (èpoques de Joan Usart i Ramon Vall) i la reconciliació del monestir. Totes necessàries. Reconciliació que havíem preparat amb cura amb l’erudit doctor Antoni Pladevall. La conversa versà en bona part sobre la doctrina de l’Església en relació amb Catalunya. Tots tres coincidien en els arguments del futur llibre Nació i magisteri pontifici, del capellà i professor Antoni M. Oriol, definit com “el teòleg del Magisteri sobre la nació” (Catalunya Religió, 2014). En ser publicat, el vaig comprar immediatament: magistral. Sí, magistral, i en recullo algunes de les nombroses cites papals: Pius XII: discurs al ministre plenipotenciari de Finlàndia (31-7-42): “... la nostra convicció íntima dictada per la doctrina i l’experiència... reconèixer a totes les nacions grans o petites el dret inviolable de determinar llur pròpia sort amb l’exclusió de tota ingerència estrangera”. Pau VI: discurs al Col·legi Cardenalici (21-2-73) “... fins que els drets de tots els pobles, entre els quals hi ha el dret a l’autodeterminació i a la independència, no seran degudament reconeguts i honorats, no podrà existir una pau veritable...”. Joan Pau II: discurs a un grup de connacionals polonesos (3-11-83): “... sobirania significa dret just a l’autodeterminació, el respecte de la qual és requerit per l’ordre moral i internacional... el respecte dels drets de tota nació estan orgànicament lligats als drets de l’home”. Joan Pau II: discurs a l’Assemblea General de l’ONU (5-10-95): la nació “té un dret fonamental a l’existència... la pròpia llengua i cultura... a modelar la pròpia vida... a construir el propi futur...”. I un llarg etcètera. I pregunto: la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i el seu president segueixen el magisteri papal? La resposta és òbvia. I la catalana? Retorno a mossèn Aurich: “Quan es tracta de la conculcació dels drets d’una nació, que estan a l’altura dels drets humans... ser neutral és posar-se al costat de l’opressor...”. Si el president de la Conferència Episcopal Espanyola s’havia manifestat clarament contra l’autodeterminació de Catalunya, i a part havia llançat expressions misògines i anti-LGTBIQ, i també contra la llei d’amnistia, que, segons ell, ataca “a los pilares de la convivencia”, què esperava? I què n’esperava la cúria vigatana? Personalment, des dels anys 70 he assistit amb devoció a l’ofici de Sant Miquel i amb alegria als actes festius posteriors: encara recordo l’emoció de la primera Dansa de l’Espígol, composta per Joan Lara, i el goig per les admirables actuacions de les comparses cada any. En canvi, enguany, si el president de la Conferència Episcopal hagués vingut a sermonejar-nos –“de l’abundància del cor parla la boca” (Sant Lluc) i “pels seus fruits els coneixereu” (Sant Mateu)– jo m’hauria limitat a acompanyar el seguici des de la casa natalícia, i m’hauria quedat a fora de la catedral amb les comparses i molta gent. Amb dolor i amb convenciment. I si la invitació al president de la Conferència Episcopal ja va ser un error, la supressió de l’ofici de la festa major en fou un altre. I en canvi, la solució era ben senzilla: anul·lar la visita. Res més. Error corrigitur ubi aprehenditur, oi? I tot s’hauria desenvolupat com cada 5 de juliol. Una de les virtuts de la democràcia és que els ciutadans poden protestar i oposar-se a decisions que jutgen equivocades. I doncs? Conec membres intel·ligents i patriotes de la cúria vigatana a qui la supressió de l’ofici va causar un profund disgust. I a moltíssima gent de la ciutat. I per tant tinc el convenciment que Vic podrà celebrar en el futur la festa de Sant Miquel dels Sants amb la joia i la normalitat festives de sempre: “Miquel, serafí d’Ausona, inflameu el nostre cor”. Sí, ressonaran de nou els versos de Jacint Verdaguer.