Hi ha mesures que es volen aplicar pel canvi climàtic que no tenen lògica i semblen estar pensades només per afavorir una determinada indústria

Ja hem superat el temps de descompte en la crisi climàtica. Fem tard o molt tard. A Catalunya, segons el full de ruta de les administracions, teníem l’objectiu utòpic de reduir l’any 2030 el 55% de les emissions. La culpa d’haver arribat a aquesta situació límit i d’estar a la cua en transició energètica diria que és compartida: d’una banda, de les administracions, que els hauria pertocat engegar mesures correctores molts anys abans, i de l’altra, la ciutadania, que no érem, o encara no som conscients, del fet que aquest canvi de paradigma és innegociable. Un cop, però, assumit que anem tard, només ens queda demanar instruccions clares i realitzables i eines i recursos pràctics perquè tothom pugui empènyer aquest carro. Convençuts. Sense dubtes. Ens cal de totes totes evitar com amb la covid: missatges que en lloc d’aclarir ens confonen. Giragonses argumentals que generen desconfiança. I com a mostra, alguns botons en l’àmbit de la mobilitat. El govern ha anunciat una mesura pels anys que venen: eliminar de la via pública els cotxes de més de 15 anys en totes les ciutats de més 50.000 habitants. Si fins ara això només passa a Barcelona, aviat s’hi afegiran l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, Sabadell, Manresa i un llarg etcètera. Vic se n’escapa, de moment, per 3.000 habitants. Voler eliminar els cotxes més contaminants té tota la lògica del món. Ara, que els barems per eliminar-los siguin 15 anys d’antiguitat és més que dubtable. En aquells anys, dic jo, les emissions de cada vehicle no deurien pas ser homogènies. Un conegut explicava fa uns dies que conduïa un Volkswagen Golf TDI 2.0 de l’any 2009 que “va fi com una seda” i que segons els seus càlculs està a la meitat de la seva vida útil. Les emissions de CO2 del cotxe són de 146 g/km. En canvi, un Toyota Land Cruiser 2.8 dièsel del 2021 té unes emissions de 192 g/km. I és que aquests criteris amb poca lògica fan que el ciutadà vegi les mesures per mitigar el canvi climàtic amb recel. Pot arribar a pensar que, més que actuar per salvar el medi ambient, el que volen és forçar-lo a fer un canvi de cotxe. La transició energètica com a excusa per afavorir una determinada indústria. I si ens conscienciem i volem no utilitzar el vehicle privat ens calen alternatives lògiques. I aquí és on entra el transport públic, que des del punt de vista de l’usuari final no s’ha adaptat al nou paradigma que ens demana el planeta. Deixant a part el debat etern de l’R3, les freqüències dels autobusos de línia per carretera a Osona i el Ripollès són més que millorables (amb l’honrosa excepció de la e-12 entre Vic i Barcelona) durant el dia. Però, per exemple, quan és de nit moure’s amb transport públic és impossible. Si soc de Torelló, per posar un exemple, i vull anar a sopar a Vic no podré tornar a casa amb transport públic (si no és que sopem a les 7 del vespre), per més que hagi decidit prescindir del meu cotxe, o si vull anar a un concert musical un divendres al vespre a l’Apolo o a Razzmatazz de Barcelona tampoc ho podria fer. En comarques veïnes com els vallesos hi ha servei de bus nocturn, aquí no en tenim i crec que a curt termini no se l’espera.

Hi ha mesures que es volen aplicar pel canvi climàtic que no tenen lògica i semblen estar pensades només per afavorir una determinada indústria

Mobilitat i transició energètica