Moció de censura amb mirada llarga
Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança, l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l’endemà del seu nomenament com a alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi ha hagut converses en les quals no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra, ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanisme diferent del dels parlaments autonòmics i al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat.
Si a un alcalde li tomben els pressupostos, no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anteriors com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme que van fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, que perdien la qüestió de confiança, però com que no van ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciutadans, i després amb Vox, juntament amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com que els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys de legislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.
En el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 de juny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al Canaules, brindis interruptus, cafès fins a les 5 de la tarda als quals s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whatsapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en què una seqüència temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les quals els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a què arribo és que per almenys dos dels grups implicats es va fer servir la CUP com a excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició, ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar alguns empresaris o el sector immobiliari i de l’hostaleria. I almenys un altre partit es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern.
Tinc clar que qui va posar més obstacles i canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts, que el 29 de maig, després de la patacada de baixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia, però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP, en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que com que ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari es va nomenar alcalde en minoria Orriols, com a cap de llista més votada en el dia de les eleccions.
Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada a EL 9 NOU que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesús o Jordi Munell de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’Ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I, tot i això, Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferència de Munell i Casadesús, que eren un diputat més del primer o segon grup de la cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do de la ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.
Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia com si no es presenta, Orriols podria sortir-ne reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol, que després de ser desallotjat de l’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podria dedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit. Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències. I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com a alcaldessa, podrà erigir-se en victoriosa enfront de la casta, i amb els pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creure’s predestinada a salvar Catalunya ningú no la pot abatre.