Per “escoltar” cal ser humil i pacient; cal perseguir per damunt de tot, no el lluïment de l’intèrpret, sinó la manifestació nítida i transparent de la “veritat” de l’obra, que en el cas de l’orgue, està íntimament connectada amb la polifonia i la pluricoralitat

L’orgue, es diu sovint, és “el rei dels instruments”. Aquesta afirmació, segons l’organista i musicòleg ripollès Modest Moreno, seria d’una gran tosquedat interpretar-la en un sentit quantitatiu, és a dir, com si s’estigués al·ludint a la seva grossària o a la seva potència acústica; si és el “rei”, és per una raó no reductible a les seves proporcions materials: “per la polifonia i la pluricoralitat que permet. L’orgue és l’instrument polifònic per antonomàsia”, recorda moltes vegades Moreno en el seu magisteri oral. S’ajusta particularment a la seva manera d’entendre la interpretació l’orgue de Gabriel Blancafort del Reial Monestir de Santa Maria de Ripoll, del qual és organista des del 1978, recentment restaurat en el taller Blancafort Orgueners de Montserrat, i amb possibilitats d’ampliació. Aquest instrument és petit pel que fa a la grandària, però pel que fa a la bona qualitat del seu so i dels seus timbres, Modest Moreno no es cansa de repetir que és “un gran orgue”. L’impulsor principal d’aquesta remodelació ha estat ell mateix. Aquesta concepció de l’orgue com un instrument, per sobre de tot, polifònic i pluricoral, deixa entreveure una visió poètica de la interpretació musical: no es tracta de virtuosisme, d’atletisme musical, d’exhibicionisme tècnic; el músic no ha de suscitar en l’auditori una impressió anàloga a la que produeix el faquir que camina sobre les brases. No es tracta de fer una cosa que “costa molt”. La dificultat tècnica no afegeix res al valor musical d’una interpretació, com la dificultat d’una acció, per si sola, no fa que aquesta sigui moralment més bona. Fer música té a veure amb una altra cosa: amb l’ escolta. Els amics de Modest Moreno –el seu magisteri és indestriable de la seva amistat– sovint l’hem sentit explicar en què consisteix la música, parafrasejant l’inici de la Regla de Sant Benet de Núrsia: “Ausculta, o fili, praecepta magistri, et inclina aurem cordis tui” (Escolta, oh fill, els preceptes del mestre, i inclina l’orella del teu cor). El mestre, en aquest cas, és Antonio de Cabezón, Pablo Bruna, Narcís Casanoves, Johann Sebastian Bach. Per “escoltar” cal ser humil i pacient; cal perseguir per damunt de tot, no el lluïment de l’intèrpret, sinó la manifestació nítida i transparent de la “veritat” de l’obra, que en el cas de l’orgue, està íntimament connectada amb la polifonia i la pluricoralitat. Ser poeta, en l’àmbit de la interpretació, és fer-se transparent per tal que brilli la íntima contextura de la peça, el diàleg que entreteixeixen les veus. Així ho explica el sevillà Francisco Correa de Arauxo (1584-1654) en un cèlebre fragment de la seva Facultad orgánica, que el professor Moreno sol portar a col·lació: “[l’autèntic mestre en la interpretació és el qui és capaç de fer sentir] como entró el paso [o sigui, el tema] la primera voz, de qué modo la segunda respecto de la primera; como la tercera respecto de la segunda, y la cuarta respecto de la tercera. Y después de haberlo acabado la primera, como acompañó ésta a la segunda, en la fuerza de su paso; y la primera y la segunda, como acompañaron a la tercera, y estas tres como acompañaron a la cuarta. Y después de ver a todas cuatro acabando su tema, advierte como se divierten imitando algún pasaje de glosa o jugueteando sin imitación o discurriendo de mil modos posibles”. I aleshores, quan l’intèrpret es fa transparent per tal que resplendeixi la riquesa retòrica continguda en l’obra, es realitza, per una misteriosa paradoxa, la projecció de la pròpia personalitat de l’intèrpret sobre la peça, la infusió de la seva vida personal sobre la configuració sonora ideada pel compositor. Com més transparent es fa l’intèrpret, més personal esdevé la interpretació. L’activitat musicològica assíduament cultivada per Modest Moreno (de la qual donen testimoni diverses publicacions) no pot deslligar-se de la seva labor interpretativa; l’expressivitat que el situa com un dels especialistes en música ibèrica amb més personalitat del panorama organístic internacional no posseiria la càrrega de “veritat” que posseeix, si no estigués unida a una activitat d’aprofundiment musicològic, d’escolta, de pregària. Lamentablement, el nostre temps –i, quan parlo d’això, em refereixo al temps de Tik-Tok, Instagram o la Isla de las tentaciones– es deixa seduir pels focs d’encenalls. Els atletes musicals estan força més cotitzats que els poetes. Amb 17 discos gravats sobre l’espatlla i tenint-ne un de doble en preparació –a principis d’any va presentar el seu darrer treball, Estan per orgues II–, amb més de quatre-cents concerts per la península, França, Itàlia, Alemanya o Rússia –on, per cert, va ser presentat com “el millor organista d’Espanya”–, avui, Modest Moreno i Morera està pràcticament desaparegut del panorama concertístic de casa nostra (repeteixo, de casa nostra, perquè en altres punts de la península segueix tocant amb regularitat). Com deia Oscar Wilde: et poden perdonar qualsevol cosa, excepte el talent.

Per “escoltar” cal ser humil i pacient; cal perseguir per damunt de tot, no el lluïment de l’intèrpret, sinó la manifestació nítida i transparent de la “veritat” de l’obra, que en el cas de l’orgue, està íntimament connectada amb la polifonia i la pluricoralitat

Modest Moreno, el poeta de l’orgue