Moltes veus
En un conte de l’escriptor Thomas Bernhard, L’imitador de veus, hi apareix un personatge que té un do especial: imita veus amb una facilitat sorprenent. Resumit pel broc gros, aquest microrelat ve a explicar com l’imitador es guanya el favor del públic simulant a la perfecció veus alienes. Però, al final de l’actuació, quan li demanen que reprodueixi la pròpia n’és incapaç. És a dir, a còpia d’amarar-se de la personalitat dels altres acaba renunciant a la seva. Traslladat als temps actuals el conte té missatge. Avui, a tots, ens costa conservar la pròpia veu. És més còmode nedar a favor del corrent que no pas fer-ho a contracorrent. Potser per això em fascinen els versos lliures. Això val per les persones, però també pels col·lectius. I aquí, en els col·lectius, sempre em crida l’atenció Roda. Tinc la sensació que és un poble que fuig d’unanimitats. En aquesta percepció potser hi ajuda la mateixa morfologia urbana que, escorxada pel riu Ter, es divideix en dues parts: els d’una banda i els de l’altra banda. Aquest fet, interioritzat en el parlar quotidià dels veïns, indica l’existència de moltes veus. De molts Rodes.
L’antagonisme dels d’una banda i els de l’altra té rèpliques en altres aspectes del dia a dia. Alguns, presents; altres, pretèrits. I si no, fixin-se: tenen el pont Vell i el pont Nou; l’església de la Verge del Sòl del Pont en una punta i la de Sant Pere, a l’altra; l’actual Roda de futbol i el desaparegut Rodenc; els que havien anat a les escoles i els que ho havien fet a les monges; els subscriptors del Roda de Ter i els que ho havien estat del Banda i banda, revistes a les quals s’hi hauria de sumar l’històric Tretze. Són exemples agafats al vol, i inconnexos, que permeten dibuixar la idea d’un poble plural. Dividit, podríem dir-ne. Hi ha paraules, i divisió n’és una, que semblen proscrites. Potser perquè evoquen problemes. Millor la unitat que la divisió, pensen alguns. Depèn. Divisió és una paraula que m’agrada. En realitat és una operació aritmètica per repartir. I repartir, des d’un punt de vista social, és una opció de progrés.
Parlant de repartir, el que durant anys s’ha repartit a Roda és el poder polític. A l’Ajuntament, hi conviuen IPR, ERC i CiU. A vegades, pot semblar que la relació és distant. Però hi ha hagut pactes de tots colors. Darrere les sigles, al cap i a la fi, hi ha persones. Algunes, connectades. Lluís Aguilar, al davant d’una llista de CiU, va ser el primer alcalde de l’etapa democràtica; anys després el seu gendre, Jordi Serra, també va ser alcalde però encapçalant una candidatura d’ERC, primer amb un pacte de govern amb l’IPR d’Antoni Llach i després en solitari. Llach, un històric d’IPR que havia pactat amb ERC, també va ser alcalde amb el suport de CiU. I els convergents, que el 2011 haurien pogut servir l’alcaldia a IPR li van posar en safata a ERC, però el 2015, en canvi, en comptes de facilitar-la a ERC van donar-la a IPR, força a qui li havien negat quatre anys abans. És a dir, a Roda no hi ha blancs i negres. Hi ha moments.
I, sovint, les coses no són com semblen. Un exemple: la festa major la celebren el 23 de setembre, Santa Tecla. Aquesta santa no n’és la patrona tot i que de Tecla n’hi ha una d’il·lustre, la Tecla Sala, propietària de La Blava, l’emblemàtica fàbrica on va treballar i on es va inspirar el poeta Miquel Martí i Pol. Nom il·lustre de les lletres catalanes, el nom de Martí Pol hauria d’anar acompanyat també del d’Emili Teixidor. I el de Miquel Obiols. I… Podríem continuar la llista. Que n’hi hagi molts em serveix per exemplificar que Roda té aquest punt especial també pel que fa a la cultura. Ho penso des que l’any 2007 vaig anar a la presentació del llibre De Roda i els rodencs, de Jaume Salés Sanjaume. Es feia als locals parroquials. Era una tarda lletja d’hivern. No només feia un fred de por, sinó que començava a nevar. Coincidia tot perquè fóssim quatre de comptats: l’autor, el presentador, que era el director general d’EL 9 NOU, Jordi Molet, i algun despistat. Doncs al contrari. No s’hi cabia. Van haver de fer la presentació a l’hora anunciada, buidar la sala i repetir-la. Doble sessió. Com abans al cine. Novament, un episodi especial.
De fet, el mateix dibuix del terme municipal ja en té un punt, d’especial. Vist sobre un mapa ve a ser una mena d’ou ferrat: Roda, el rovell, envoltat per les Masies. Les relacions entre Roda i les Masies, ara cordials, anys enrere havien estat enrarides. Els veïns de les Masies temien una opa hostil de Roda. Ningú va arribar-ho a dir així, però, de tant en tant, polítics de Roda posaven sobre la taula la necessitat d’entendre’s amb els seus veïns de les Masies. I l’eufemisme entendre’s amagava l’interès d’una absorció. Durant mesos va haver-hi xou. Pancartes, xiulets i relacions tenses. Amb el temps el souflé ha baixat. Les relacions s’han amorosit. Uns són de Roda i els altres de les Masies. Està bé que cadascú sigui d’on se sent, però viure aquí o allà, a una banda o a l’altra, avui és poc rellevant. Les identitats es configuren més pels gustos que pel lloc de residència i, per això, defenso que la divisió –utilitzo deliberadament aquesta paraula– és positiva. En un món que sembla perseguir l’homogeneïtat el tret diferencial no és ser singular, sinó plural. I, sobretot, conservar la pròpia veu. No és fàcil.