Ningú millor que la Mònica Usart per encarnar l’esperit divulgatiu de Pratdesaba

Hi ha dies en què l’abans-d’ahir fa màgia i ens relliga amb el per sempre. Això va passar dimecres a la Casa Pratdesaba, on la Mònica Usart, cap de Meteorologia de RAC1, va rebre el primer Premi de Comunicació Científica Ràdio Associació – Memorial Pratdesaba. Durant l’acte em va venir al cap el dia que la vaig conèixer. Ella buscava feina i va venir a la ràdio, a RAC1, a veure si la fitxàvem. Jo n’era el director i, en l’entrevista que li vaig fer, em va dir, prudent però desperta, educada i viva: “És que jo en vull aprendre.”

Aquesta frase és molt més que una declaració de principis i explica tota la seva trajectòria. Al davant hi tenia aquella innocència que no ha perdut mai i una encomanadissa necessitat d’observar –i d’explicar– que encara avui li surt ben bé de dins. Aquell mateix dia, la Mònica Usart es convertia en la nostra meteoròloga i, a fe de Déu, que no em vaig equivocar. Han passat catorze anys i veure com s’ha consolidat com un referent d’exactitud i de naturalitat, i veure com l’han premiada precisament per la seva capacitat d’explicar el temps i la ciència, és una satisfacció. La Usart, sempre atenta, mai una mala paraula ni un estirabot, explica delicadament el temps que farà, sigui un cap de núvol o una solellada que ens rostirà. I ho fa proper, combinant el rigor que toca amb la riquesa de la llengua. Això que sembla tan fàcil de fer és complicadíssim, i ella ho ha convertit en la cosa més natural del món.

El jurat l’ha encertat. Ningú millor que la Mònica Usart per encarnar l’esperit divulgatiu de Pratdesaba. Potser és per això que, cada vegada que l’escolto dir, posem pel cas, “a les comarques meridionals”, encara li envio un WhatsApp: “Usart! On són les comarques meridionals? Els oients t’han d’entendre. Si no dius Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Ribera d’Ebre, la gent no ho entén!”.

Però, anècdotes al marge, aquesta visita a Vic m’ha fet un altre regal: descobrir la figura fascinant de Josep Pratdesaba. Quina meravella d’home i de casa! Pratdesaba és molt més que un astrònom que té un cràter a la Lluna batejat amb el seu nom. Va ser un home bo, humil i generós –cosa que el relliga amb la Usart–. Va entendre abans que ningú que el coneixement s’havia de compartir i que llegir el cel era cuidar la terra. També va contribuir al naixement del Servei Meteorològic de Catalunya –que l’Estat encara no ha pait–. Però la cirereta del pastís ens porta a la ràdio. Saber que l’any 1930 Pratdesaba va ser un dels fundadors de Ràdio Associació de Catalunya m’ha tocat la fibra. I descobrir que va impulsar butlletins meteorològics radiats encara avui em fascina, perquè va ser el primer en entendre que la ràdio podia democratitzar la ciència.

Punt final. Pujo al cotxe. A la ràdio diuen que demà farà sol. I, en acabar, una última hora. RAC1 connecta amb Veneçuela. L’osonenc Jordi Armenteras explica el desastre des de Playa Grande. És ràdio en estat pur. L’Armen és un crac, fet amb la mateixa farina bona que la Usart i que el mateix Pratdesaba. Aquest país és així: quan arriba l’abatiment, sempre hi ha homenots i donasses, fets de cor i de talent, que ens tornen l’esperança.