De jove m’emocionava quan em llegien la llegenda de la Mort de l’Escolà i ara també amb l’aniversari dels 1.000 anys

Quan passo per la plaça del Bisbe Oliva de Vic, sempre deleixo de no tenir menys edat de la que tinc i així poder arribar al mil·lenari del campanar romànic de la catedral de Sant Pere, que senyoreja sobre l’edifici neoclàssic amb una part romànica, gòtica i barroca, i que celebrarà el mil·lenari l’any 2038. Sembla que ho vegi, un cor de 1.000 cantaires vinguts d’arreu entonant l’himne compost per la commemoració, i arran de terra brasers d’aram amb carbó incandescent on els bisbes de les diòcesis catalanes i l’abat de Montserrat hi anirien tirant encens fins que el campanar quedés totalment perfumat. Quina bona pensada la del bisbe de Vic i abat de Ripoll Oliba l’any 1025, ara fa mil anys, de portar monjos benedictins a un racó de la muntanya de Montserrat, a una petita capella construïda feia temps per ordre del comte Guifré el Pilós, i on hi havia una imatge trobada de la Mare de Déu, segurament amagada durant la invasió sarraïna. Sí! Ho repeteixo, quina bona pensada. Durant el segle IX al Pirineu s’hi establiren comunitats seguidores de Sant Benet fidels a la seva regla escrita a Montecassino el 529. Els monjos es comprometien a ser pobres, obedients, practicar la castedat i residir tota la vida al mateix monestir. Al segle XI, en una Europa gairebé consolidada, fou l’època de l’expansió dels grans monestirs fogars d’espiritualitat, cultura i posseïdors de grans propietats rurals i agrícoles que els permetien construir edificacions espectaculars i una vida digna, a vegades massa i tot, comparada amb la població menys afavorida. Al mateix temps sorgeixen noves comunitats cercadores de més austeritat com van fer els cistercencs de Poblet vestits de blanc per diferenciar-se dels altres benedictins vestits de negre. Des de molt petit cada any anava en peregrinació a Montserrat. El mareig en pujar la muntanya en un òmnibus prehistòric era assegurat. Un cop a dalt adoràvem la Moreneta i després de cantar el Virolai amb l’escolania, escampats per la muntanya dinàvem de carmanyola, compràvem algun record i cap avall contents de retornar a casa. En aquella primerenca edat era incapaç de distingir el santuari del monestir, fins que un dia el capellà que manava l’expedició em va dir: “Aquest any que has rebut a mans del bisbe de Vic, després de l’examen corresponent, un diploma on et declara “Monaguillo apto para acercarse al altar de Dios”, ajudaràs la missa a l’altar major de Montserrat”. En passar les portes del que era estrictament la basílica vaig adonar-me d’aquell tragí de monjos, que era molt diferent del que fins aleshores havia vist des de fora. Més que un santuari era un lloc on residien i treballaven moltes persones, i totes sabien la feina que en cada moment tenien encarregada. Anys més tard vaig comprendre les paraules atribuïdes al general Franco en visitar Montserrat: “Aquí hay orden, no como el contubernio de canónigos que veo en el Pilar de Zaragoza”. “Amb vostre nom comença nostra historia i és Montserrat el nostre Sinaí. Sian per tots l’escala de la glòria eixos penyals coberts de romaní.” Així ho descrivia Jacint Verdaguer en el seu Virolai i que la formació de Catalunya fos paral·lela, unificant territoris comtals i reconeixent la primacia del comte de Barcelona. Montserrat 1.000 anys a la muntanya en moments d’esplendor i progrés i també de tristeses: guerres, saquejos, malalties, desastres naturals i algun mal comportament; però per sobre de tot, la permanència indiscutible, l’acolliment i la fidelitat a la llengua i cultura catalanes. També una ajuda intel·lectual publicant sense parar llibres des de l’any 1499 quan l’abat Cisneros va crear la impremta que és de les més antigues d’Europa i també la reforma de la gran biblioteca, el museu i la creativitat i interpretació musical amb una escolania cantant diàriament a la Mare de Déu des del 1307, ara fa 717 anys, i que avui continua amb un bon nivell musical i també amb la nova Escola Cantorum composta per escolans i escolanes, nois i noies, que sense residir al monestir hi van cada mes a cantar i així l’escolania pot fer més dies de vida familiar. Un èxit! De jove m’emocionava quan em llegien la llegenda de la Mort de l’Escolà i ara també amb l’aniversari dels 1.000 anys. Des de sempre he estat amatent a Montserrat, un lloc imprescindible de tant en tant, on trobes pelegrins, turistes, excursionistes, escaladors, ciclistes, sardanistes, intel·lectuals, polítics, sindicalistes, caminants i gent normal com jo mateix. Les campanes toquen a Vespres i la gentada del migdia ja ha disminuït, potser serà el moment de mirar tranquil·lament la llum del capvespre i abans de baixar amb el cremallera reflexionar una estona com tantes generacions han fet en aquesta muntanya i recordar la tancada d’intel·lectuals a Montserrat contra la dictadura, l’arribada de la democràcia i la recuperació de les institucions en un món global, canviant i accelerat. Per molts anys, Rosa d’abril!

De jove m’emocionava quan em llegien la llegenda de la Mort de l’Escolà i ara també amb l’aniversari dels 1.000 anys

Montserrat fa 1.000 anys