Mosqueteros
Recordeu l’escrit de fa 15 dies?, el d’en Pecos Bill, un dels tres Mosqueteros, i l’Albert, el cosí gran, que es llegia totes les novel·les de l’Oeste? Per si no en vàreu tenir prou us explicaré un episodi nou. Som a l’Albanell, la casa pairal on vaig passar els feliços estius de la meva infantesa…
Les garberes encara són al camp; falta poc perquè la carreta dels bous les carregui per dur-les a l’era; i perquè arribi aquell dia que ens agrada tant, el de la vinguda de la màquina de batre, aquella geganta brogidora que farà els pallers i la pallera i que omplirà l’era de pols i la gran casa d’olor de palla. Ens hem llevat d’hora; esmorzem a la cuina, com cada dia; pa sucat en el bol i una presa de xocolata negra. Ens hem d’esperar perquè l’olla de la llet, munyida el vespre abans, tot just està arrencant el bull. Avui el tel li toca a en Joan; aquesta capa fina del capdamunt de l’olla ens agrada a tots i va per torns.
I ens afanyem, que tenim pressa. Mai no sortim per la porta de ferro que dona entrada al mas, preferim enfilar-nos i saltar per la paret de tàpia, la que encercla el jardí, per aquell punt on falten quatre teules, que van caure qui sap quan. I ja som al camp i encara ningú dels quatre s’ha demanat què farem i on anirem. I en això que l’Albert ens pregunta: “Els veieu aquells dotze o tretze indis aturats en aquell camp de sota la via?” I en José Ignacio, àlies Monti Campell, que li diu que no són indis, que són garberes. Però ca, res a fer, que són indis, que no n’hem de deixar cap; i l’Albert que li diu que “si et fan por, José, et quedes aquí, i llestos, que no en vull, de covards”. I ens hi anem acostant, sense fer soroll, ajupits, que els indis no ens vegin. I el jefe que ens diu que si els hem d’entrar per la dreta, que si serà millor voltar-los, per atacar-los per l’esquena.
És de lluny que els tirem les pedres, i quan hi som a prop comença el combat de veritat, primer a cops de bastons, i després els més valents ens enfilem a dalt, i vinga, les anem esbullant, fins que no en queda ni una de dreta. El camp de batalla, aquell de sota la via, és una ruïna, les garbes jeuen per terra i les espigues queden malmeses. Ens retirem, comença a fer calor, anem cap al Molí, travessem la palanca i ens banyem al Gurri.
És a la tarda quan els sentim, els crits de l’avi. Som a les golfes, juguem al pòquer d’amagat. Davant la porta de ferro, aquella de la qual us he parlat, la que dona entrada al mas, hi ha la carreta de bous, els d’aquí, els d’en Lluís, l’avi de cal masover; els coneixem prou bé, són el Mascar i el Polit; els de la foto, mireu-los bé. I al davant, amb el bastó a la mà, el masover del Mas Gran, que no sé què li diu a l’avi, d’uns sacs de blat que li haurà de donar. Ens han preparat bé l’escarment; ens fan pujar a la carreta, d’un a un, com uns condemnats. Els bous es posen a caminar i enfilen el camí, que en diem dels Plàtanos. Com cada capvespre hi ha una gran xiuladissa de pardals que esmorteix el sotragueig de les llantes de les rodes de la carreta. Arribem a la Trenca, passem per can Fortià, i ja som a la Teuleria… La carreta enfila el caminet que volta per sota la muntanya, la que en diem del Sombrero (és el turonet que té forma de barret, el veureu arribant a Vic per la C-17, a la vostra dreta). I ja som al Mas Gran, i la carreta i els bous se’n van.
Ens fan passar la nit a la cort de les vaques, no les tenim totes, ningú no gosa dir res, és ara quan ens adonem que l’hem feta grossa. Dormim a la palla, fins l’endemà. El sol ja és ben alt quan en Mas Gran ens obre la porta, i ens diu amb mala cara: “Apa, ja podeu marxar.”
De l’any no me’n recordo, del dia sí, era el 7 d’agost, el sant de l’Albert, el nostre jefe. A l’Albanell ens esperaven; a tocar del camí dels Plàtanos hi havia el rec i més enllà les hortes, amb pomeres i avellaners. L’avi ens hi feu anar; en un racó hi havia un pilot de cendra. “Són els llibres de l’Oeste”, ens digué, i no sé què del pòquer i dels disbarats, i que aquesta comèdia s’havia d’acabar. Però ca, res no va canviar, ni ha canviat; encara els som, els tres Mosqueteros.