Mozart era un geni tan creatiu que no tenia aturador i immers en una societat aristocràtica reglada i rígida on l’enveja, l’adulació i la simulació eren habituals

Sempre m’ha agradat la gent de bon tracte i he procurat seguir-ne l’exemple. La capacitat de conduir o liderar un grup, sigui acadèmic, cultural, social, polític i també familiar o d’amistat, compren una dosi de bon tracte i la capacitat d’acceptar les opinions i feines dels altres, i més si són del teu gremi o grup. De tot això Mozart en podria ser una víctima i alhora un mestre, un geni tan creatiu que no tenia aturador i immers en una societat aristocràtica reglada i rígida on l’enveja, l’adulació i la simulació eren habituals. Al llarg de la seva vida va topar contínuament amb entrebancs i que ara en diríem egos personals sense mesura, incrustats en aquell segle XVIII que semblava etern, volgut per Déu i inamovible. Un dels personatges més malvats i perjudicials en la vida del jove Wolfgang Amadeus Mozart, nascut a Salzburg el 1756, fou l’arquebisbe Hieronimus Colloredo, autoritat màxima a la mateixa ciutat de Salzburg des de l’any 1772, exercint un poder despòtic i sempre amb el suport de l’aristocràcia local, que tenia atemorida amb un caràcter absolut i desmesurat. Mozart, que de molt jove ja va demostrar un talent musical extraordinari, era un noi alegre, despreocupat i amb un esperit rebel i lliure. Aviat va cridar l’atenció del pervers arquebisbe, que va convertir el creatiu Mozart en objecte de la seva ira. Amb topades constants i tanta pressió decideix demanar a l’arquebisbe permís per anar un temps a la ciutat de París, obtenint un no absolut. Dies després insisteix per carta en la sol·licitud esmentada i la reacció és l’acomiadament dels serveis musicals que prestaven a palau ell i el seu pare, Leopold. El pare s’humilià i és readmès a la cort, però Mozart, desafiant l’arquebisbe, se’n va a París acompanyat de la seva mare, que al cap de poc temps va morir sobtadament, Després de dubtes i contradiccions, la tristesa per la mort de la mare i la duresa de viure en aquella gran ciutat curulla de privilegis i desigualtats socials tornà a Salzburg acceptant novament la submissió i revenja de l’arquebisbe. La gran pel·lícula de Milos Forman Amadeus, rodada als Estats Units el 1984, em va agradar i fins i tot seduir, admetent que és una versió molt lliure del conflicte de gelosia entre dos bons compositors: Wolfgang Amadeus Mozart i Antonio Salieri. Una pel·lícula que no vol ser una biografia i es converteix en un drama i una ficció molt aconseguida. Salieri, que és un home valorat, ofereix la seva vida a Déu perquè l’ajudi a triomfar i més envoltat com estava d’altres músics competents, tot i que ell tenia el suport de l’emperador Josep II d’Àustria. Un dia Mozart és convidat a palau i rebut a la sala de música pel monarca. Enmig de la contradicció permanent entra alegre, provocatiu, genial i poc cerimoniós, de fet era un home segur del seu talent però que en definitiva cercava feina, i es va trobar davant de l’emperador assegut al piano i tocant i desafinant una melodia que Salieri havia compost per complaure el seu protector. En entrar, l’emperador s’aixeca del piano i li dona la partitura demanant-li que s’arrisqués a interpretar-la, Mozart rebutja la partitura i demostrà magistralment que en sentir-la de lluny estant ja la recordava. I no sols la toca mentalment, sinó que la millora fent-ne la correcció espontàniament. Aquell dia aconseguí encàrrecs i prestigi però també la gelosia permanent d’Antonio Salieri, que apreciava el seu talent però el considerava un risc per al càrrec que ocupava. La vida sentimental i amorosa de Mozart també és contradictòria, i més a causa de les moltes obligacions que tenia a Viena: assajos llarguíssims, estrenes d’òpera, concerts, selecció de cantants i de les millors sopranos. Amb tot, quan sortia de la vida artística intensa, experimentava moments de soledat. Vivia en una pensió on va conèixer la tercera germana de les quatre filles de la família que la regentava. Es deia Constance Weber. Era una noia intrigant, complicada i amb aspiracions de cantant sense gaire talent, però la convivència i tracte amb un músic tan creatiu li obrí un nou camí. Fou una esposa de segona opció i tot va començar quan el compositor ja tenia 25 anys. Mozart sempre la va estimar i respectar sense que això representés un gran enamorament. Es casen el 1782 amb l’oposició total del seu pare, que considerava la noia i la família uns aprofitats, fent-li signar un contracte que en cas de trencament matrimonial hauria de passar a la seva esposa un vitalici de tres-cents florins anuals. El matrimoni va durar nou anys i Constance va ser la companya de cuites i festes. Van tenir sis fills, però sols en visqueren dos. En aquell temps la mortalitat infantil era habitual. Segurament va portar al cor secretament l’amor immens que sentia per la germana de la seva dona, Aloisa Wever, cantant i pianista d’èxit, que no va fer-li mai gaire cas. Les contradiccions mozartianes eren importants, però en una societat rígida i complicada el feien realment humà i el geni i la creativitat l’enlairaren fins a l’infinit. En aquell món tan complicat i en el d’avui, escoltant la seva música s’agraeix haver viscut.

Mozart era un geni tan creatiu que no tenia aturador i immers en una societat aristocràtica reglada i rígida on l’enveja, l’adulació i la simulació eren habituals

Mozart, la contradicció permanent