Un Mundial per aprendre
Sí. Aquest article parlarà del Mundial de futbol. Però no ho farà de totes les vergonyes que aquests dies es van destapant sobre Qatar i la complicitat de la FIFA –amb la gran majoria de federacions estatals al darrere–, sinó d’un vessant més romàntic. Què hi farem. Soc així. Això no vol dir que estigui a favor d’un Mundial que carrega sobre les espatlles un munt de morts en la construcció dels estadis a causa de les denigrants condicions de treball dels obrers. O d’un país que amb l’esport intenta blanquejar un règim dictatorial. I sobretot no estic a favor del Mundial de Qatar perquè han comès el sacrilegi d’obligar a disputar la competició a l’hivern. Per mi els Mundials eren sinònim de calor, vespres llargs i, de petit, final de curs i vacances.
Precisament entre el juny i el juliol del 1998, amb el Mundial de França en joc –el primer del qual tinc un record ben viu–, la competició més emblemàtica del futbol em va aportar un seguit de coneixements per a tota la vida. Amb 9 anys, moltes hores les passava jugant al Subbuteo –un joc de futbol de taula–, i la meva màxima motivació era reproduir els partits del Mundial que veia per la televisió –tots en obert, per cert!–, a sobre del tapet verd. Per ambientar el meu petit estadi em vaig decidir a pintar les banderes de tots els països que hi participaven. L’excusa del futbol em va servir per aprendre’m quins colors nacionals representaven a totes aquelles seleccions.
Per trobar, dibuixar i pintar les meves banderes vaig utilitzar una enciclopèdia publicada als anys 80 que pesava com a mínim dos quilos. Enmig de tant emblema n’hi va haver un que em va cridar molt l’atenció: era vermella i tenia una falç i un martell en una cantonada. L’URSS. Per culpa del futbol el pare em va haver d’explicar què era el comunisme. El futbol per aprendre i obrir la ment. Això a Qatar no li agradaria.