"Des de baix em creia que ja era al cim; doncs ni cim ni res, 'ospa' santa, que això no s'acaba mai, aquí fa un fred espantós

Era jo a Islamabad, esperant l’avió de tornada, i mireu quina casualitat que em trobo l’Enric i el Tut; sí, els xicots dels quals us parlava fa 15 dies. Els demano com els ha anat i em responen que collonut, que ja tenen a la motxilla la muntanya conilla! Els convido a un te i una pizza. L’Enric deixa la tassa i es treu una llibreteta de la butxaca: “És ben teva, però guarda’n el secret”, em diu, “que ets tu qui m’ha encigalat amb això del llapis”. Escriu així, l’Enric, que no en trec ni punt ni coma; el traeixo, a l’amic, que tampoc mai no ho sabrà, pobret, que no l’he guardat, el secret. “Fa cinc dies que som al Camp Base. En Dinar, el cuiner, és un tio bueno. Ahir ens va cardar una sopa de primera. Al matí, quan sento el xiulet del fogonet m’entra una marxa de gat. Aquesta nit hem arribat a -30oC, ens hem llevat amb cara de xiste. Hi ha tanta neu que el punxegut Ganalo sembla una polla dreta. Ahir una allau brutal es va fotre un castanyot que va ser massa, baixava de l’aresta del Mazeno, la més llarga del món mundial; vam sentir el petard, i com si es posés a nevar, quina flipada, de conya, nano! En Tut està xapat, ha agafat una merda a la panxa, que no la fotem al pal, perquè sense ell jo soc un vaia trunyu, faria pena; ell és el rei del mambo, en té cinc més que jo. A Rawalpindi vam celebrar els seus 24 tacos. A vegades, en Tut està de mal rotllo, té mala llet. De primer no m’hi volia, al Nanga, em deia que jo era un bollicao sense cromo. Sort que després me li vaig menjar el tarro. Ja som al Camp I. Ara el que no està canela soc jo. Ahir les vaig passar putes, neu fonda fins a les dents i per acabar-ho d’arreglar vinga allaus, com si baixessin pots de pólvores de talc, com si a la via li fessin una ratlla. Vaig caure en una esquerda, penjat com una sumaia, amb el cordill i tot. “A veure si estem més al lloro, gilipolles”, cridava el Tut. Ja som al Camp II. Déu-n’hi-do de la jarana d’ahir. El Gran Corredor ens posà calents i del mur Kinshofer val més no parlar-ne, que ens la vam jugar. Era com un xurro de gel que s’havia cruspit les cordes velles, els pitons i les escales; bon profit! El Tut sempre al davant, el gel el posa com una cuba, en sap tant com vol. Des de baix jo l’animava: “Va, va, va”, li deia, “així és capullo, així és capullo!”. Tenim la tenda a la punta de l’aresta, a la dreta hi ha un pati de més de mil-cinc cents metres, no me’l puc ni mirar, quin meco em cardaria. Al III, que en diuen la Gran Visera... Des de baix em creia que ja era al cim; doncs ni cim ni res, ospa santa, que això no s’acaba mai, que aquí hi fa un fred espantós, quin ogru, nano, com per pegarse un lote. El temps és bo, per flipar; però no me’n fio, sempre miro lluny, per si s’acostessin núvols, que estaríem caos. Camp IV, 7.300 m, -25ºC. Obro la cremallera de la tenda i un pilotasso fred m’estaborneix la cara. En Tut encara fa el pal, sembla una mòmia. Som com dos tortolitos. Veig la neu de color blau, com si m’hagués cardat un cubata. Ahir una petita allau es va endur el Tut; quina castanya! Baixava com una virolla, com si portés una turca a sobre, com si voltés dins una rentadora, i encara tenia ganes de fardar; quin tio! I jo vinga a suar tinta. Ja veig la gran piràmide blanca i negra del Nanga, estic tan content que no passo per la porta. Ei, Tut, que no ho veus, que ja som al cim, que ens ho hem currat! Mira, podem tocar el cel i tenim 8.125 tacos sota les potes. Va, no ploris, nano, abracem-nos, que som els amos, quina fardada. Escolta’m, que vull dir-te una gilipollada: aquest Nanga d’hivern només serà nostre; ningú no ha de saber que hem arribat a dalt; direm que hem pringat. No farem cap putada ni a Simone Moro, ni a Alex Txikon, ni a les cordades dels polonesos que cada hivern, des que a tu i a mi encara no ens havien parit, intenten posar els peus sobre aquesta tía buena del Nanga. Així els semblarà que ells han estat els primers, que no els vull fer cap feo. M’ho promets, Tut, que no ho diràs? Que ningú no n’ha de cardar res, del que fem.”

"Des de baix em creia que ja era al cim; doncs ni cim ni res, 'ospa' santa, que això no s'acaba mai, aquí fa un fred espantós

Nanga ‘xungo’