A la Placeta Garriga i Bachs a Barcelona hi ha el monument a uns quants ciutadans que foren executats injustament el 1809 per no acceptar l’ocupació napoleònica de Barcelona

Aquell estiu a campaments (ara en diuen colònies), érem una bona trepa d’adolescents amb ganes d’aventures arriscades. El nostre guia ens va engrescar a fer una ruta pels indrets de Montgrony i arribar fins al Forat de Sant Ou. Caminaven diligents i cantant: “Napoleó tenia cent soldats, Napoleó tenia cent soldats, Napoleó tenia cent soldats marxant al mateix pas!”. La cançó es feia repetitiva i cada vegada s’havia de restar un soldat fins que no en quedés cap. No crec que mai ningú arribés al final de la cançó sense un desmai i descomptar-se i fer una marrada era habitual i tolerat, fins i tot ben vist! A classe ens deien que la revolta contra l’ocupació napoleònica a Espanya havia estat un esdeveniment històric i un gran sacrifici. El contrapunt exòtic a tanta exaltació el va posar un pagès de la contrada que en sentir cantar massivament el nom de Napoleó va embogir de cop i ens etzibà: “Nois! Si el Timbaler del Bruc en comptes de tocar el tambor s’hagués tocat una altra cosa, ara seríem francesos!”. No vam comprendre res de res, i el qui ens increpava em penso que tampoc. Arran de la catedral de Barcelona hi ha el carrer del Bisbe i al mig d’aquesta estreta via, davant el portal de Santa Eulàlia, una petita placeta anomenada Garriga i Bachs en record del regidor de Barcelona que va comprar un edifici, enderrocant-lo i regalant el nou espai a la ciutat, i que així s’esponjaria l’estret carrer on, per cert, hi han passat milions de visitants d’arreu del món. Durant uns dies em vaig convertir en observador dels guies turístics que en arribar a aquell punt col·locaven el personal d’esquena a la placeta i la mirada dirigida a la catedral, i més si eren turistes francesos! A la Placeta hi ha el monument a uns quants ciutadans que foren executats injustament el 1809 per no acceptar l’ocupació napoleònica de Barcelona. Personatges com Joan Gallifa, de Sant Boi de Lluçanès, Joaquim Pou, i el sotstinent Navarro, que té carrer al barri gòtic, i fins a 18 acusats. Una execució exemplar a garrot vil i així tothom quedava avisat del que els passaria si causaven problemes a les tropes de l’emperador. L’estratègia militar de Napoleó, en principi, era dissimular. Amb un pla totalment pensat va comunicar a les autoritats civils i militars que les tropes sols restarien a Barcelona tres dies, i tot seguit farien camí cap a Cadis per evitar que Portugal caigués en mans angleses. Tres dies que es van convertir en 2.297 dies, gairebé sis anys i mig. Quina barra! Aquell dia de febrer de 1808, la tropa més que espantar volia impressionar la població amb una espectacular parada militar desfilant amb les millors gales, llustrosos uniformes i afinades bandes de música. Era un dissabte a les 3 de la tarda quan a França feia tres hores que havien dinat. Les autoritats locals van demanar que els militars fossin tractats a cos de rei, tal com exigia el bàndol publicat: “Havent de passar per aquesta capital dues divisions de tropes franceses, compostes per 5.427 homes, 1.820 cavalls i 25 carruatges, es demana a la població allotjament i els queviures que es necessitin, segons l’ordre i avís del Capità General de la província”. La petició tenia l’aval del Tractat de Fontainebleau pel qual Espanya es comprometia a col·laborar amb França en l’ocupació de Portugal a canvi de recuperar el territori portuguès que s’havia perdut a partir de 1640, mentre Catalunya lluitava a la Guerra dels Segadors. Fins que les tropes no van travessar la frontera, les autoritats no s’havien adonat que molts efectius reposarien, i el més preocupant, es quedarien a Barcelona. Aquella invasió encoberta va provocar inquietud i por a la població, botigues i fàbriques tancades, es paralitzà el comerç i la fugida de rics propietaris per evitar extorsions, tot i que els generals francesos enviaven missatges a Napoleó dient que la ciutat col·laborava, sense esmentar la deserció de molts soldats catalans. El rei d’Espanya Carles IV sols es dedicava a enviar missatges des del Palau d’Aranjuez als seus súbdits: “Estimats vassalls! Sapigueu que l’exèrcit de l’estimat Napoleó travessa el meu regne amb idees de pau i amb l’objectiu de protegir alguns punts de desembarcament de l’enemic anglès”. Així començà l’ocupació napoleònica a Barcelona, a Catalunya i en gran part de la península Ibèrica. Van ser uns anys de guerra encoberta, espolis, extorsions, robatoris i morts. És per això la importància del monument barceloní amb les magnífiques escultures de Josep Llimona, que honora les víctimes que van protestar per la injusta ocupació. Els nois del campament d’estiu fèiem la darrera sortida abans de tornar a casa, repetíem la cançó com cada dia i sempre restant-ne un: “Napoleó tenia 27 soldats marxant al mateix pas”. Contents com unes pasqües per haver reduït a mínims l’exèrcit de l’emperador. Santa innocència!