Hi ha noms persona ben eloqüents, com “la Xerraire”, de ben escaients, com “Mossèn Escopeta” (un capellà caçador) o “en Zidro de les Truges”, “en Ramonet del Safareig”, “la Sacaire”, “el Manco”, “en Ramon Arrissat”, i de ben representatius o il·lustratius, com “en Pere de la Pipa”

Va ser un voler de Déu que els homes donessin el nom apropiat als mateixos homes, als animals i a les coses. Era així com s’iniciava l’aventura del coneixement: les coses (minerals, vegetals o animals) i les persones són conegudes gràcies al nom que porten, per tal com és a través d’ell que són designades. Normalment els vegetals i els minerals solen ésser assenyalats amb un nom únic (un roure, una acàcia, un lledoner; la pirita, el quars, la galena), mentre que alguns dels animals, sobretot els que viuen més en contacte amb l’home (els xais i les cabres, les vaques i els bous i, en particular, els gats, els gossos i els cavalls), sovint porten un sobrenom a més del que els és propi. Però en la present ocasió considerarem només alguns dels noms, cognoms i sobrenoms o motius dels homes i les dones, així com els dels llocs on viuen. Els referits als llocs marquen les persones tant com els seus noms propis. En efecte, qui ha nascut a “can Violant” o a “can Qüera” (del castellà “juera”, ‘cernedor espès d’espart per a netejar el blat’) o a “can Tinoies”, tota la vida serà conegut com “en Violant” o “en Qüera” o “en Tinoies”, encara que no sàpiga què significa el motiu ni d’on li ve. Fins fa poc en tots els pobles i en algunes ciutats importants les cases tenien el seu motiu, de vegades no gens ben assumit pels seus habitants. Però hi ha poblacions on els veïns han tingut cura d’exposar-los a la mateixa façana de la llar, i n’hi ha que exhibeixen amb orgull sobrenoms com el de “Can Vet-ho Aquí”. També les persones tenen motius. N’hi ha de ben eloqüents, com “la Xerraire”, de ben escaients, com “Mossèn Escopeta” (un capellà caçador) o “en Zidro de les Truges”, “en Ramonet del Safareig”, “la Sacaire”, “el Manco”, “en Ramon Arrissat”, i de ben representatius o il·lustratius, com “en Pere de la Pipa”. Alguns altres són més complicats: “La Tartera”, “en Xarando”, “la Xata Rapeta”, “en Quillo”... Una altra cosa són els noms propis de cadascú. Hi ha qui es diu “Deulofeu” (o sigui, Déu lo féu, originàriament una manera d’anomenar els fills de pares desconeguts) i qui porta els bells cognoms de “Bonamusa”, “Aiguaviva”, “Pratdesaba”, “Torrentdelprat” o “Pujoldebadia”; altres duen els irreductibles de “Xammar”, “Cassany” o “Urpià”; altres, els de la sèrie “Casadesús”, “Casadevall”, “Casamitjana”, referida a l’habitatge, o els del grup “Coma”, “Comalada”, “Comamala”, “Comaposada”, “Comerma”, i fins el mateix “Balmes”, amb el ressò dels accidents geogràfics; altres porten el gentil nom de “Cortès”, l’exquisit de “Dolç” (idoni per a un pastisser) o el jovençà de “Novell”... Altres, en canvi, no han tingut la mateixa fortuna i s’anomenen “Morros”, “Guarro” o “Clavaguera” i “Tecul”, bé que això no ha estat mai obstacle perquè els qui els porten puguin brillar amb la llum pròpia de la celebritat en el món divers dels humans. Altres vegades la natura capriciosa ha fet que les persones portessin uns noms adequats a les seves professions. Certament escau a un general de l’exèrcit el nom d’“Armada”, o el d’“Entrena” a un directiu d’un club de futbol, el de “Miralpeix” a un director general de pesca de la Generalitat, el de “Botín” a una nissaga de banquers, el de “Sucarrats” al director d’una revista de cuina, el de “Fullat” a un especialista en sexologia, el de “Balas” a un comandant de la Guàrdia Civil, el de “Bienvenido Aguado” a un cap de bombers, el d’“Aranha” a un porter d’un club de futbol brasiler, el de “Pasanau” a una patrona de vaixell de competició, el de “Català” a una consellera d’ensenyament de la Comunitat Valenciana, el de “Mirambell” a un jardiner, el de “Fina Mel Mel” a la dona, segurament, més dolça de totes, el de “Presseguer” a un gerent de Fruits de Ponent, el de “Casas” i, encara més, el de “Casanovas” a un paleta, el de “Masové” a un pagès, el de “Forasté” a una directora de relacions exteriors (internacionals) de la Generalitat, el de “Sansa” a una productora d’oli, el de “Sisternas” a una arquitecta i urbanista, el de “Duro” a un catedràtic d’Economia, el de “os” a un fisioterapeuta de la Selecció Espanyola d’Atletisme, els de “Jardí Llambrich” a una enginyera agrònoma, el d’“Orellana” a una directora general de producciones y mercados agrarios (del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació), el de “Piñol” a un gerent d’un grup fruiter, el de “Ballarà” a una mestra de música, el de “Saurí” al coordinador d’un grup de recerca en aigua, territori i sostenibilitat... Tanmateix cal reconèixer que de vegades el treball de la natura és completat per l’artifici dels pares, que, dient-se “Dòria”, donen al fill el nom d’“Andreu” (o, dient-se “Belloso”, el de “Wifredo”), o cognomenant-se “Dou”, posen a llur filla el nom de “Clara”, o duent el cognom de “Vert” bategen el fill amb el nom de “Juli”, o anomenant-se “Murga” inscriuen els seus rebrots al registre amb el nom de “Perpètua” i d’“Armando” (i, a més, eduquen el noi per esdevenir governador civil d’una capital important).

Natura capriciosa