La percepció social de les multes com un càstig –al cap i a la fi és un mecanisme del poder per fer complir unes normes– pot conduir al parany de creure que perdonar-les de forma acrítica és propi de Robin Hood.

Aquests dies a Manlleu només es parla de multes. És el tema estrella després que la setmana passada l’alcalde convidés una regidora del seu propi grup, ERC, a plegar per haver-ne perdonat una pila. Quan es va saber, el sideral polític va ser de campionat amb una guerra de comunicats i contracomunicats. Amb el pas dels dies la tempesta no ha pas amainat. Al contrari. Al tens ple d’aquest dimarts les multes van polaritzar el debat: l’oposició demana al govern que porti el cas a la Fiscalia i l’acusa d’haver-ho volgut tapar, mentre que el govern es defensa amb l’obertura d’un expedient administratiu i argumenta que quan es van acreditar els fets ja es va actuar. L’estira-i-arronsa entre govern i oposició, accentuat per la caixa de ressonància d’un horitzó amb eleccions municipals a dos mesos vista, genera una escuma informativa vistosa que amaga el corrent de fons. Per això, més enllà del cas concret que s’hagi pogut produir a Manlleu, l’episodi dona peu a un seguit de reflexions genèriques sobre la dissolució de referències per destriar el correcte de l’incorrecte. La percepció social de les multes com un càstig –al cap i a la fi és un mecanisme del poder per fer complir unes normes– pot conduir al parany de creure que perdonar-les de forma acrítica és propi de Robin Hood. El plantejament binari (perdonar multes, sí - perdonar multes, no) és trampós. És clar que se’n poden anul·lar, de multes. Només faltaria. A vegades segur que cal fer-ho per trobar una sortida al xoc entre la norma i el sentit comú. Recordo un cas de fa uns quinze anys a Roda: multa a un cotxe (mal?) aparcat prop de l’església. El conductor era en un enterrament. Duia els familiars del difunt. A la sortida, felicitació al parabrisa. Un dia rodó. Era una multa injusta. O humanament injusta, almenys. La clau de volta del debat, però, no és si les multes es retiren o no, sinó basant-se en què. Les decisions, sempre, han de ser motivades. Si no, es cau en l’arbitrarietat. Aleshores, la suposada justícia poètica perd tot el sentit. Perquè sí o perquè no, no és cap argument. L’administració, encara que la burocràcia cansi, funciona amb papers. És una garantia per evitar que el poder, per petit que sigui, atorgui la percepció a qui l’ostenta de sentir-se amb el fals dret de fer i desfer. I això, a les portes d’unes eleccions en què en alguns ajuntaments s’hi presentaran sigles que negligeixen la violència de gènere, abominen de la diferència o tenen ganes als estrangers, no és sobrer recordar-ho. Perquè si toquessin poder i tinguessin barra lliure ja se sap qui rebria. Aquest és un argument de fons més enllà del grau d’intensitat que pugui tenir la polèmica concreta perquè hi ha tempestes que es produeixen en un vas d’aigua, però els polítics, i la frase és manllevada, sovint naveguen en vaixells de paper.

La percepció social de les multes com un càstig –al cap i a la fi és un mecanisme del poder per fer complir unes normes– pot conduir al parany de creure que perdonar-les de forma acrítica és propi de Robin Hood.

Navegar en vaixells de paper