Negatiu
Hi ha una llei no escrita que diu que com més popular és una banda o cantant –posem Coldplay, Rosalía o Bruce Springsteen– més obligatori és trobar-la mediocre, si vols semblar entès en música. Passa el mateix amb el cinema o la literatura, que sense gaires arguments et tombaran qualsevol pel·lícula de Christopher Nolan o novel·la del japonès Haruki Murakami.
Parlem del crític compulsiu o el negatiu sistèmic, els anglesos en diuen contrarian. Umberto Eco ja havia descrit el seu avantpassat directe: aquell que parlava al final de la barra després d’un got de vi i a qui ningú no feia cas. La diferència és que ara les xarxes li han donat micròfon, audiència i, en alguns casos, subscriptors de pagament.
La psicologia diu que construeix la seva identitat en l’oposició: si estic d’acord amb tothom, desapareixo; si m’hi oposo, existeixo. Per això és el personatge més previsible de tots, molt més que aquells que diu que segueixen les modes cegament. Qualsevol projecte amb èxit, qualsevol novetat, moda, algú que despunti, el tindrà automàticament en contra. Si fos per ells, viuríem en la grisor més absoluta i en la roda dels hàmsters. Hi ha uns trets de personalitat que els uneixen: nivell alt de frustració, enveja, narcisisme…
Si algun dia s’acaben convertint en majoria, se’ls plantejarà un problema seriós: per continuar existint, hauran d’oposar-se a ells mateixos. Tot sigui per portar la contrària.