Nen, vigila amb la bicicleta
No és cap broma. El govern espanyol vol celebrar els cinquanta anys de llibertat a l’Estat, ara que farà mig segle de la mort del general Franco, un dictador de manual que va morir al llit.
De benintencionats l’infern n’és ple, però escolteu, on carai és aquesta llibertat de què parlen? En la guerra bruta? En la repressió, en l’espionatge amb Pegasus? Algú es pot creure que una amnistia que no s’aplica bé –perquè un poder judicial embravit tracta el Congrés dels diputats com si fos un teatre de putxinel·lis– és democràcia? I l’exili, i l’estar obligat a estar-se lluny de casa, això és llibertat?
La capacitat dels socialistes per reparar una macedònia de paraules amables és infinita. Segurament ens voldrien fer creure que encara som als Jocs del 92. Però la realitat és més dura. El govern espanyol es reuneix amb el catalanisme polític a Ginebra perquè els Tejero amb toga no permeten que es faci a Catalunya i d’això, els socialistes, en diuen llibertat.
Una part de l’opinió pública repeteix amb un entusiasme hooliganesc que el PP i el PSOE no són el mateix. Doncs si no són el mateix, que no facin el mateix! Que el PSOE de Pedro Sánchez votés a favor de l’article 155 de bracet del Partit Popular va ser un error colossal. El 155 és un Decret de Nova Planta amb color, una devastadora imposició de drets i llibertats perpetrada en ple segle XXI.
Només fa set anys, però avui ja tenim prou perspectiva per avaluar-ne els danys. L’efecte és devastador, el 155 va obrir les portes de la primera línia política a l’extrema dreta. El raonament és senzill: si a molts espanyolassos de pro el PSOE els sembla tebi, i el PP vota com el PSOE, el PP és tebi. És pura lògica. Amb l’acord dels grans partits d’estat per assaltar les institucions de Catalunya, l’Espanya més carca va entendre que els calia una opció més heavy i menys demòcrata. Així és com el PSOE va legitimar el discurs d’odi que Vox pregona a carrers, places i parlaments.
I ara, què? Al davant hi tenim un problema profund, i proper. Diumenge Alemanya va votar i l’Europa dels valors cívics –la que Espriu dibuixava al seu Assaig de càntic en el temple– va tremolar. Dilluns l’Europa “desvetllada, rica i feliç” es va despertar de cop i va demanar hora al cardiòleg. Jugant jugant, ens mirem Alemanya i hi veiem l’amenaça de la ultradreta. Ara tot són plors i el missatge és clar: tenim un problemàs que es va fent gran.
Si el PSOE va legitimar la ultradreta de Vox a l’Estat, ara, per mimetisme, Aliança Catalana vol fer forat a Catalunya. Que diumenge Aliança Catalana jugués a homologar-se amb els neonazis alemanys no fa gens de gràcia. Gens. Que aquesta setmana Aliança hagi admès públicament que sí, que és com Vox, hauria de fer pensar a aquells que, potser des de la bona fe, somriuen quan parlen de les seves heroïcitats.
Els que teniu canalla sabreu de què parlo. Quantes vegades heu dit, en una calorosa tarda d’estiu, “nen, vigila amb la bicicleta!, que prendràs mal”. I quantes vegades no us han fet cas i heu acabat amb el nano a urgències? Mercromina, venes, nafres i un braç trencat per no haver frenat a temps. És una història coneguda. Els països no tenim cap necessitat de prendre mal. El 155 del PP i del PSOE van ser letals per al país, però ara, no voler veure els perills d’una ultradreta a la catalana, i mirar cap a una altra banda, com si fos una malifeta adolescent, encara ho pot ser més.
Vigilem! Vigileu amb les bicicletes!, que sense frens i amb un terra ple de sorra, l’aterrissada és segura.
*Portaveu de Junts al Senat