Ni fred ni calor
Fa molt temps, quan jo era petita (allò que els meus fills anomenen l’era dels dinosaures), a l’hivern a Vic hi feia molt fred. La boira també ajudava a crear aquest ambient misteriós i gelat, que congelava nassos i idees. Recordo alguns dies, quan el pare arribava a casa, ens deia:
“Avui estem a zero graus. Ni fred, ni calor!”.
Però ja sabíem que aquella frase era una broma, perquè a zero graus Celsius de temperatura fa un fred de nassos. I rèiem de l’acudit, mentre encara ens abrigàvem més amb aquells batins i aquelles mantolines de mitja que ens havia teixit l’àvia.
A Massachusetts, però, el concepte de fred és diferent. Força diferent. Els zero graus Celsius s’han convertit en trenta-dos graus Fahrenheit. Però, tot i que físicament són les mateixes temperatures, el fred que jo sentia a zero graus Celsius, no és el mateix que senten els meus fills a trenta-dos graus Fahrenheit. Aquí els hiverns són llargs, freds, i foscos. Aquí és normal tenir temperatures amb números negatius si els comptem en Celsius, o per sota de trenta, si els comptem en Fahrenheit. I per això, molts matins, quan els nens pregunten el pronòstic del dia a l’Alexa, i aquesta els contesta que les temperatures rondaran els trenta graus (els zero graus Celsius!), sempre em fan la mateixa pregunta:
“Mama, ens podem posar pantalons curts, avui?”.
Estic convençuda que si mon pare hagués dit la seva frase: “Avui estem a zero graus. Ni fred, ni calor!”, a Massachusetts, tothom hauria assentit amb el cap, donant-li la raó.