Té raó Joan Tardà quan ha dit que és una solemne estupidesa demanar al president Aragonès que faci la independència, però sense dir com

Així, amb interrogant. Potser perquè ja començo a tenir una edat procuro veure la realitat des d’aquest prisma, relativitzant cada dia més les coses i procurant veure tots els diferents grisos que hi ha entre el blanc i el negre. No com altres, que s’han passat més de 10 anys fent rotundes afirmacions: voteu el president perquè torni el president, el món ens mira, ho tenim a tocar, som república, només depèn de nosaltres i totes les demés collonades amb què ens han anat obsequiant els darrers anys. I així ens ha anat, als capdavanters del procés i a la resta de catalans, havent-hi perdut bous i esquelles tots plegats. Alguns, Cuixart –què va prendre aquest home el dissabte 11?– dient que ho tornaran a fer i millor o Junqueras que sembla que no li importa tornar a la presó –no vol ser menys–, sembla que no faci ni tres mesos que han sortit de la presó. Sí, gràcies a un indult atorgat pel govern central. A mi em sembla bé, tot i que no ho posen fàcil, crec que és una bona mesura, no l’única, per sortir de l’atzucac que els independentistes han ficat a tot el país. No cal anar a Waterloo, on el vivales i els seus sembla que juguen a fer d’agents 007 amb el Dr. No –algun dia se sabrà tot, ja que molt probablement estigui tot gravat–. Aquí també, començant per la presidenta del Parlament i la meitat del govern, representada per Junts, juguen la mateixa carta: la de quan pitjor, millor. Però crec que aquesta opció és un immens error. La ressaca de l’octubre de 2017 està sent molt llarga, però aquell que deixi de donar voltes amb el que podia haver set i no és i tingui les idees clares jugarà amb avantatge en aquesta nova etapa. I aquí és on ha de jugar fort ERC i el president Pere Aragonès. Si és intel·ligent i no li afluixen les cames –com en el tema d’ampliació de l’aeroport– té molts trumfos per sortir-se’n. No podem perdre més oportunitats. N’hem perdut massa ja aquests darrers anys. D’altra banda, i ho he dit altres vegades, estan condemnats a entendre’s sigui més aviat o més tard. Per això estic d’acord en la concessió de l’indult, que no deixa de ser un perdó, però ja no veig tan clar que sigui imprescindible també oblidar, al contrari, penso que a tots ens convé no oblidar el que ha passat aquests darrers 10 anys i les seves conseqüències. I no parlo dels segons ells 3.000 represaliats… o ja en són 3.500? Parlo de la profunda fractura i divisió del país que penso que costarà anys cosir, però a la qual estem òbviament obligats, deixant de banda per uns la retòrica estèril que ja s’ha demostrat que no porta enlloc i des de les diferents administracions posant-hi totes les cataplasmes que facin falta a fi de curar les ferides, algunes profundes, i per això no hi ha res millor, per part dels diferents governs, que treballar i treballar per solucionar els problemes dels ciutadans, que som al cap i a la fi els grans perjudicats per la seva inacció, i deixar-se de quimeres inassolibles. No hi ha millor fotografia d’aquesta divisió que la feta a l’hemicicle del Parlament en les ignominioses sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, en la qual es veien buits la meitat dels escons, o sigui, deixant de banda una meitat o més del país. I ara parlen a bastament del 52%, però anem a disseccionar aquest 52%. El passat diumenge 12 a La Vanguardia Carles Castro publicava un interessant treball sobre les eleccions del 14 de febrer i aquest suposat 52% d’independentistes a Catalunya. Anem a pams: superar el 50% no ho van aconseguir mai, ni en els temps que el “prusés” vivia el seu moment més dolç. Recordeu, el vot de la teva vida, el 2015, però és que el passat 14-F tampoc ho van aconseguir si és que no hi sumen els partits –PDeCAT i PNC– escissions de Junts, que no van obtenir cap diputat. A més a més, aquest pretès 52% es va aconseguir amb una participació que supera per poc el 53%. Evidentment, amb una altra participació i sobretot amb una llei electoral més justa, ja que ja s’ha dit i repetit que les circumscripcions de Lleida i Girona estan sobrerepresentades en perjudici de Tarragona i sobretot Barcelona, el resultat seria ben diferent. En realitat aquest resultat suposa únicament un 27% del cens electoral (format per més de 5 milions de catalans), tercer pitjor registre de vot nacionalista des de 1980. Amb això no es pot anar a reclamar la independència ni al bar de la cantonada, ja que aquesta suposada majoria independentista és pura fantasia, un miratge més on escapolir-se de la realitat. I això és el que fan personatges com la inefable Paluzie. Ara ens ha explicat que s’han acabat les performances –així teníem raó– per passar a fer a no sé ben bé què, probablement ni ella ho sap. Té raó Joan Tardà quan ha dit que és una solemne estupidesa demanar al president Aragonès que faci la independència, però sense dir com, de la mateixa manera que tenia raó quan va declarar fa ja mesos a La Vanguardia que “l’independentisme ha de reconèixer que el referèndum mai podrà ser independència sí o no”. Penso que portar persones sensates a la reunions entre els governs és el que convé i no en canvi el que fa Junts, que pretenia omplir la taula d’hiperventilats. Més aviat crec que l’ANC continuarà fent comèdia, que és el que més bé saben fer, i anar utilitzant els colors de la guia Pantone per a les samarretes anuals de l’11-S, tot i que Pere Aragonès ha manifestat que preveu el referèndum d’independència per al 2030 i hi podia haver afegit “Y lo que te rondaré morena”. I per què no el 2028 o el 2032 o el 2130? O sigui, mai. Mentrestant, també podrien muntar l’Imserso català, ja en tenen experiència. Qui sap, si fan bon preu fins i tot jo m’hi apunto.Doncs vinga, ànims a tots que això va per llarg i l’única sortida possible és posar-nos d’acord amb una solució assumible per molt més que aquest esquifit 27% del cens. Ara, això sí, el que mai els perdonaré és que ens hagin deixat sense gelat per postres cada dia.

Té raó Joan Tardà quan ha dit que és una solemne estupidesa demanar al president Aragonès que faci la independència, però sense dir com

Ni oblit ni perdó?