Vivia dels aires del cel, dels porros, de la llet que li donava una cabra, de dues gallines ponedores, de les quatre ovelles que pasturaven al quintà de la casa i dels senglars que li regalaven els caçadors

Fa anys, no em feu dir quants, ens agradava pujar a Meians; a veure el Nico. Hi anàvem per la mala pista que va d’Oix a Sant Miquel d’Hortmoier; deixàvem el jeep a la vora del rierol que baixa de coll de Joell, a l’aixopluc dels roures esplendorosos i centenaris de Plansesilles. Llavors tot era pujada per un camí tirós que va fent marrades per sobre el torrent d’en Toti i per sota el Tossal Gros; un penya-segat que cau a plom sobre el rierol formant els cingles de Migdia. Sabíem prou bé que mai no podíem deixar el camí, érem a l’Alta Garrotxa i hauríem quedat encinglats! Arribàvem al despenyador de les Gralles, sota el Tossal de Meians. La masia ens quedava a dalt, a la nostra esquerra, però havíem d’anar cap a la dreta, per saltar la cinglera pel pujant de la Soca. I ja érem a dalt, a tocar de Meians, un casalot situat a l’extrem d’un pla, sota el Puig de Comanegra, el Serrat de l’Arnau, el turó d’en Xa i el veïnat de Monars. I ara sí que hi érem i ens tocava cridar: Nico, Nico, Nico... i sempre sortia, mai no ens fallava. Era com un home de cromanyó, havia nascut a Barcelona –un dia ens explicà que son pare era farmacèutic–, el xicot havia fugit del consumisme, i molt probablement de la feina. Va voler posar en pràctica la dita Si vols arribar a vell, viu com un monjo; com que li agradava la solitud va preferir no viure en un convent i se n’anà a viure en un erm. Vet aquí el Nico. No era jove ni vell, ulls blaus, una mica alt, mirada fixa, nas pronunciat, no era pas del tot lleig, front amb algunes arrugues, bigoti gran, barba llarga, espessa i llardosa tuti colori, amb pèls cargolats com cordes, cabellera bonica, abundant, color castany, enlairada com una mata de col, com si el vent l’hagués esbullat. Vestia un jec de dibuixos de color blanc i blau que en el seu bon temps –tots hem tingut un bon temps– havia set un folre polar, a sota un jersei gruixut de llana a ratlles amples. Els pantalons eren de creixent, com dos tubs que baixaven respectant els turmells. Calçava unes vambes estropellades i duia uns mitjons que no sabies ben bé si eren de teixit o de plàstic. El Nico vivia dels aires del cel, dels porros que fumava, de la llet que li donava una cabra, de dues gallines ponedores, de les quatre ovelles que pasturaven al quintà de la casa i dels senglars que li regalaven els caçadors de Montagut i Oix: “Nico, hem deixat un porc al coll de Sant Marc”, li deia el cap de colla. I ell l’anava a buscar. “A vegades em costa trobar-los”, ens explicava. “Ja el fas mirar?, no et fa por la triquinosi?”, li preguntava jo. “Ca”, em contestava, “ja el faig coure una bona estona”. El Nico també tenia gossos, petitons, amb una mica de sang de gos d’atura, ens bordaven, però eren dòcils. Els gossos de Meians eren un misteri, no us penséssiu que estaven famèlics, feien molt de goig, què deuen menjar?, em preguntava jo quan els veia. Un parell o tres de vegades a l’any, el Nico posava les alforges a la mula i xino-xano se n’anava a Oix per Talaixà; hi tenia de cinc a sis hores ben bones de camí. El Nico era feréstec, faltaria més, però sempre sortia i ens donava conversa, la suficient per no embafar. Mai no ens convidà a entrar, tenia ràdio, perquè la sentíem des de fora. “Nico”, li demanava jo, perquè m’hauria agradat entrar a la casa, “oi que un dia ens ensenyaràs a fer pa?”. No deia mai ni que sí ni que no, es feia el sord. “Veniu”, ens digué un dia, i jo ja em veia a dins; però passàrem de llarg de la portalada i ens acostà a un mur de pedra que formava part de la cort. Ens hi feu acostar i ens convidà a tocar uns dels carreus amb els dits. “Té més de mil anys”, ens va dir, “formava part de l’antiga església de Sant Miquel de Meians”.Al Nico li agrada parlar de llops, ens deia que n’estava ple, que aquestes males bèsties feien la vida impossible als seus gossos, a les ovelles, a les cabres, als muflons i als cabirols... Fins que un dia vam cridar: Nico, Nico, Nico... i el Nico no va sortir. La porta era fermada i al quintà no hi havia els gossos, ni les quatre ovelles, ni tampoc la cabra. Jo vaig pensar en els llops... Però a Oix ens van dir que feia uns dies l’havien trobat mort; una llàstima, afegiren, era un bon noi i encara era jove. En aquesta ocasió la dita Si vols arribar a vell, viu com un monjo no va pas funcionar. Deu ser perquè els monjos viuen millor que el pobre Nico.

Vivia dels aires del cel, dels porros, de la llet que li donava una cabra, de dues gallines ponedores, de les quatre ovelles que pasturaven al quintà de la casa i dels senglars que li regalaven els caçadors

Nico de Meians