El 24 de desembre, al vespre, a la gran cuina, al costat del pessebre, i abans de posar els dits a l'arròs, les nenes canten ploroses: "Santa nit, plàcida nit..."

Li anava tan i tan bé el negoci... Del no-res havia creat un imperi, gastava molt en capricis; això sí, dedicació plena: 24 hores al dia, set dies a la setmana. Fou llavors quan s’adonà que li faltava alguna cosa. Què és?, es preguntava. No sap si és per distreure’s o per remordiment que compra un bitllet de vol, classe business, i reserva estades als millors hotels. Se’n va a l’Índia. Duu un sobre amb molts bitllets; li sembla que amb una bona donació es guanyarà el cel. El conserge de l’hotel d’Anantapur li passa l’avís; té una visita. “Que l’acompanyin a la meva habitació”, li diu. Truquen a la porta, entra un home molt prim. “Hola, soc Vicente Ferrer, m’han dit que vostè em vol veure.” En Toni li atansa el sobre amb el feix de bitllets. “No el vull, és a tu a qui necessito.” En Toni se’l mira, se’l mira i reflexiona... L’endemà entra al despatx de la fundació; la realitat li cau a sobre, s’adona que no sap res del món, que desconeix la pobresa. En tornar a Barcelona ven tot el que té, s’acomiada de la dona. Se’n va a Katmandú, s’implica en el projecte Kumari House, una casa d’acollida per a nenes del carrer; el tira endavant, compra la casa i en passa a ser el màxim responsable. Kumari –literalment ‘nena’– és el terme amb el qual es designa una persona considerada una encarnació de la deessa hindú Talejú; les kumari es veneren a tota la vall de Katmandú, tant per hindús com per budistes. Passen els anys, és feliç, la seva dona nepalesa sempre riu, li agrada més que la primera. Fan de pares, les nenes són les seves filles, treballen, riuen, canten cançons populars catalanes. La salut, el treball, l’educació, la religió i les creences, la viudetat... diu que posa escales que arriben fins al cul del pou: si el nepalès no en vol sortir retira l’escala. El Nepal és un país difícil, els d’aquí no treballen, els camps no es conreen, l’arròs s’apuja. És possible que aquest país tiri endavant? És possible que la gent surti de la ignorància? És possible que entenguin que no tot s’acaba en obeir? Obeir, obeir, obeir... No n’hi ha prou! En Toni i l’Amor sopen a la gran cuina, al costat de la canalla, mengen arròs amb els dits, en passen via; en Toni les fa cantar cada vespre, cançons catalanes i nepaleses. Enfilat en un pal hi ha el Kuri. És un corb de l’Himàlaia, no és pas gaire espavilat, però ha après a dir coses: “Nàmaste, nàmaste, nàmaste”, “nenes, nenes, nenes”, “Bye-bye”, va repetint el Kuri. Sa mare viu a Barcelona, és gran, encara està bé, la vol veure, és hora de veure-la, potser serà l’última vegada. Viatja a Barcelona, amb l’Amor, la que sempre riu. És el mes d’abril, la Rambla és plena de flors i de llibres. L’Amor està contenta: la Pedrera, el mar, la golondrina, l’aquari: els taurons els passen per sobre; l’Amor al·lucina. El dia 25 són al Tibidabo. Senten un home que diu: “Hi ha hagut un gran terratrèmol al Nepal”. L’Amor es posa a plorar; s’acaba la felicitat barcelonesa. Toca tornar, classe turisme. A Katmandú, les seves filletes, les nenes de Kumari House, també ploren, pobretes, elles només saben obeir. El terratrèmol li fa veure moltes coses, a en Toni. Com les que ha vist en un turó, als afores de Katmandú. A baix hi viuen els rics; a dalt, els pobres. Les cases de dalt cauen; hi ha molts morts, dones grans remenant les runes; busquen una petita joia, una foto, unes sabates... I els de baix no es mouen, sembla que se’n fotin! Aquest joc no li agrada, no hi juga, no hi vol jugar. O col·laboren tots o ell se’n va. És una llàstima, perquè amb mil euros pot treure una família de la pobresa, mil euros és l’empenta que necessiten per començar a moure’s. Una malaltia del cor s’endú el Toni, sobtadament, poc abans de Nadal. Els mals no respecten ni les festes ni la gent que fa bondat. El 24 de desembre, al vespre, a la gran cuina, al costat del pessebre, i abans de posar els dits a l’arròs, les nenes de Kumari House canten ploroses: “Santa nit, plàcida nit, els pastors han sentit...”. És l’Amor qui avui les dirigeix. I el Kuri, el corb no gaire espavilat, és el que des del seu pal ens duu el regal de Nadal: seriós i amb veu rogallosa va repetint: “Toni, Toni, Toni...”.

El 24 de desembre, al vespre, a la gran cuina, al costat del pessebre, i abans de posar els dits a l'arròs, les nenes canten ploroses: "Santa nit, plàcida nit..."

Nit de Nadal a Kumari House