Article de Jordi Remolins

Per algú que pot resumir la seva trajectòria esportiva, en dos partits al Montesquiu de futbol perquè a final de temporada 1991-92 els costava de completar un onze titular; en una pretemporada al juvenil del Ripoll de bàsquet que es va acabar abruptament quan vaig constatar que no sortia a jugar ni un segon en els amistosos; i en moltes hores de veure partits d’hoquei des de la graderia, però una ineptitud total per mantenir l’equilibri el dia que vaig calçar-me uns patins al Magic Park de Platja d’Aro, ja us podeu imaginar que no li suposa cap trauma admetre que n’ha estat un fracassat absolut. De fet, quan amb 12 o 13 anys els Salesians ens van fer pujar a una cafetera d’autocar per anar fins a Puigcerdà per jugar un partit de futbol sala que ens va ocupar tot un dissabte d’hivern, i l’entrenador –que curiosament era el pare del porter que va jugar tots els minuts– no em va demanar ni com em deia ni em va deixar saltar a la pista del pavelló per res més que per escalfar igual com més tard ho vaig fer amb la banqueta, ja m’hauria d’haver adonat que en aquesta vida no estava cridat a fer història en el món de l’esport. En tot cas el fill de l’entrenador tampoc va tenir una trajectòria com per envejar-li massa, o sigui que no calia ser tan miserable per arribar tan poc lluny. En aquella època de principis dels vuitanta les possibilitats de practicar un esport estava reservada als bons. Jo estava eternament a la llista dels dolents, contradient la imatge que tenia de mi mateix. La crueltat era tan gran que quan a cada hora del pati es feia la tria per conformar els dos equips de la classe, es repetia el dia de la marmota per acabar sent les escorrialles juntament amb el company amb més sobrepès o bé amb el que portava crosses per recuperar-se d’una operació de genoll. Més tard vaig tenir l’oportunitat d’entrenar a un equip d’alevins de bàsquet i el reglament ja obligava a fer jugar a cada noi un mínim d’un parell de quarts per partit. O sigui que vaig poder constatar que l’evolució existeix. Ara mateix, però, la condescendència ha arribat a límits insospitables. En hoquei patins tots els equips són de primera. Tenim l’OK Lliga, l’OK Plata, la Primera Nacional Catalana i la Primera Catalana. Només al fons de tot hi ha la Segona Catalana. En futbol passa alguna cosa similar. La primera divisió es diu Santander; la segona, Smartbank, i la tercera, Primera RFEF. I tots els que hi juguen són més o menys professionals, o sigui que tampoc haurien de deprimir-se per no ser eternament al cim del seu esport. Fa uns mesos se’m va acudir fer una piulada donant ànims als seguidors del Barça, comparant la seva delicada situació amb la de l’equip de futbol del meu poble, a la part baixa de Quarta Catalana. Van baixar-me alguns insults com si constatar que tot plegat no acaba de funcionar fos un menyspreu personal, quan en realitat ni tan sols sé qui hi juga. Escoltava fa una setmana que les qualificacions escolars de “necessita millorar” o “progressa adequadament” se substituiran per unes altres encara més amables. Lluny queden els insuficients o molt deficients d’èpoques pretèrites, que tampoc van frustrar massa els amics que els conreaven habitualment. Recordo encara que un company de classe va arribar a casa amb un butlletí de notes farcit de MD, i va explicar a la seva mare que volia dir “Muy Deportivo”. La dona encara ara es deu preguntar què té a veure l’esport amb matèries com la religió, les naturals o les matemàtiques. Potser el noi no era massa aplicat en els estudis, però la imaginació la tenia a l’ordre del dia.

Article de Jordi Remolins

Nit de subcampions