El caire que estan prenent les relacions humanes, ja sigui dels més alts càrrecs polítics fins a les persones de classe més popular, fan complicat creure que no estiguem més a prop de la fi de tot plegat

La teoria que ja he explicat alguna vegada, segons la qual dues persones que es vulguin entendre ho faran encara que parlin idiomes inintel·ligibles –posem que l’un sigui mandarí i l’altre valencià– però que, en canvi, dos que utilitzin la mateixa llengua poden arribar a no comprendre’s mai de la vida si no en tenen la voluntat, és cada cop més evident. El caire que estan prenent les relacions humanes, ja sigui dels més alts càrrecs polítics fins a les persones de classe més popular, fan complicat creure que no estiguem més a prop de la fi de tot plegat. La setmana passada hi va haver una discussió entre una parella a la plaça de Sant Eudald, sobrepassada a bastament la mitjanit. La manca d’entesa es va perllongar durant més d’una hora, fins que un veí va sortir a la finestra i va fotre un bram demanant que el deixessin dormir. Lluny d’acabar-se, la discussió va reproduir-se de nou amb la mateixa o fins i tot més intensitat decibèlica. Al cap d’una estona una noia va trucar a la policia, i van arribar dos vehicles de Mossos d’Esquadra i un de Policia Local. La presència de l’autoritat no va fer disminuir la disputa. A més gent, més volum, i també més veïns emprenyats. Va ser aleshores que un altre home va dir des de l’anonimat d’un balcó una cosa semblant a “però sabeu quina hora és?”. El noi que es discutia de feia estona va sentir-se interpel·lat i va respondre en un català poc normatiu: “Espera que ara t’ho dic; les dues i quart”. I jo, que m’ho mirava de casa estant, no vaig poder evitar de somriure, malgrat que a aquella hora ja hauria d’haver estat somiant amb superpoders atlètics o intel·lectuals que segur que mai no assoliré. Un parell de dies més tard, mentre tornava de buscar EL 9 NOU al quiosc, passava pel carrer del Prat, i de lluny vaig veure venir una bicicleta per sobre la vorera. Ho feia per estalviar-se la cua de cotxes que dia sí dia també han d’estar-se minuts i més minuts aturats per culpa de les absurdes maniobres ferroviàries que ni Adif ni Renfe han tingut des de fa anys cap voluntat d’esmenar. Com que vaig calcular que en un xoc entre tots dos jo tenia les de perdre, em vaig aturar en sec, i amb un rictus de complicitat li vaig demanar: “No em tocarà baixar a mi de la vorera, no?”. El noi va fer un gest d’empatia i va respondre “gràcies”. I és clar, davant de la voluntat de no-agressió, vaig tornar a claudicar, fent un pas al costat i baixant a l’asfalt per deixar-lo passar. També podria haver aferrat els peus a terra i veure qui tenia més paciència, però habitualment ni tinc temps per perdre’l miserablement, ni crec necessari discutir per collonades. Prou que n’hi ha de guerres al món entre animalots d’un bàndol, de l’altre i els respectius imbècils que els donen suport, per iniciar-ne una altra. I menys encara quan t’ofereixen un somriure com a contrapartida.

El caire que estan prenent les relacions humanes, ja sigui dels més alts càrrecs polítics fins a les persones de classe més popular, fan complicat creure que no estiguem més a prop de la fi de tot plegat

No a la guerra, sí als somriures