Deu ser que malgrat la meva joventut tinc ànima de persona gran i avorrida, o que soc un malagraït amb la feina que durant tot l’any fan un munt de persones per organitzar aquests dies festius, però cada cop que em treuen de la rutina m’ofego ràpidament com un peix fora de l’aigua

Un amic santjoaní em regala cada any un calendari del municipi, i m’hi dibuixa unes mans aplaudint en la quadrícula corresponent del dia on se celebren les principals activitats lúdiques, festives i esportives. De moment ja he superat les festes nadalenques, el carnaval i la Setmana Santa, però encara em queda la revetlla de Sant Joan, la festa major, el mercat medieval de rigor, el Tots Sants reconvertit en Halloween, i au, altre cop Nadal. El regal del calendari me’l fa perquè el seu avi ja me’n portava cada any un d’Ogassa quan treballàvem junts, però també perquè sap que no acabo de ser del tot receptiu amb les festes oficials. Tot i no ser precisament la persona més catòlica del món, presidint la biblioteca de casa –que per mi és el tresor més preuat juntament amb la col·lecció de discos, la de vídeos i la subscripció a Filmin– hi tinc una imatge de sant Eudald. Avui mateix ja acumulem dos dies de festa major i no veig la llum al final del túnel. Les mostres d’esverament gratuït em superen des de fa anys, i ja entenc que el problema és meu i de ningú més. Però entre grups de versions que aporten al món de la música el mateix que Dembélé al del futbol, gent que pixa pels carrers del barri vell on jo passo habitualment per evitar de socialitzar, i polítics locals que aprofitant la proximitat de les eleccions esdevenen omnipresents, no sé gaire on posar-me. Deu ser que malgrat la meva joventut tinc ànima de persona gran i avorrida, o que soc un malagraït amb la feina que durant tot l’any fan un munt de persones per organitzar aquests dies festius, però cada cop que em treuen de la rutina m’ofego ràpidament com un peix fora de l’aigua. Des de l’ordinador estant em miro el majestàtic sant Eudald, i crec que tampoc li acaben d’encaixar les celebracions que fem en el seu honor, tal com a sant Fermí no li deu quadrar la tortura d’animals que fan a Iruña, o a san Remo el festival que porta el seu nom amb cançons cada vegada més pèssimes. Al bar Nervis de Sant Joan de les Abadesses hi tenen també una imatge de sant Eudald. En lloc de corona li han col·locat un posavasos amb el logo de l’establiment. No us estranyi que algun d’aquests dies, quan acabin d’obrir i encara hi tinguin poca gent, m’hi deixi caure. I mentre ningú em vegi, li dedicaré una aclucada d’ull al sant de la pluja, tot fent un glop de Red Bull amb vodka. De fet, no crec que a cap local de Camprodon hi tinguin cap sant Eudald. Allà són més de les festes del Tura, que, per què no dir-ho, també m’atrauen bastant menys que zero.

Deu ser que malgrat la meva joventut tinc ànima de persona gran i avorrida, o que soc un malagraït amb la feina que durant tot l’any fan un munt de persones per organitzar aquests dies festius, però cada cop que em treuen de la rutina m’ofego ràpidament com un peix fora de l’aigua

No em tragueu de la rutina