Com a jueu, dic que aquelles persones que donen suport al govern d’Israel no parlen en nom meu ni en el de la resta de jueus que estan alçant les seves veus per aturar la barbàrie contra Palestina

Ja hi ha més de 30.000 morts, el Ripollès no existiria. 12.000 són nenes i nens, la vila de Ripoll no existiria.

Fa gairebé cinquanta anys, durant el període de debats a Anglaterra, sobre la qüestió de la naturalesa de l’Estat d’Israel, si un es qüestionava el dret d’Israel d’oprimir el poble palestí era titllat d’antisemita. I jo, un jueu que sí que m’ho qüestionava, vaig rebre insults i amenaces. Una vegada, un individu em va dir: “Quan tornis cap a casa, ves amb compte no et trobis amb uns mitjons plens de ciment”. Ell formava part de l’anomenada Banda Stern i va participar a la matança i expulsió del poble palestí de les seves terres i ciutats, tal com està passant ara a Gaza i Cisjordània. S’identificava com a “feixista jueu”. Jo, com a jueu i antifeixista, em vaig adonar que no tenia res en comú amb aquesta persona.

La idea que la identitat jueva és sinònim de donar suport a Israel té les seves arrels en l’horror de l’Holocaust: l’extermini de sis milions de jueus i uns cinc milions de persones més. Alguns jueus pensaven que necessitaven el seu estat per a la seva pròpia seguretat. Això, juntament amb els sentiments de culpabilitat d’altres estats per haver denegat l’entrada de molts refugiats als anys 30 i 40, va fer que la creació de l’Estat d’Israel oferís una solució simple. Però un projecte de naturalesa colonial (el sionisme) mai ha pogut ser un estat just o democràtic, perquè en aquesta terra promesa ja hi vivien milions de persones palestines, i a més a més aquest autoproclamat estat sempre ha necessitat el suport econòmic i militar dels grans poders imperials del moment.

Ara, m’agradaria explicar la història que no em van ensenyar ni a la escola ni a les classes d’hebreu a Londres. El judaisme és una religió: una sèrie de creences monoteistes que es practiquen per tot el món i per persones de totes les llengües.

Històricament, els jueus han estat perseguits en temps de crisi, tenint el rol de boc expiatori. En la història moderna, aquesta discriminació s’ha manifestat a la Rússia del Tsar durant el segle XIX i a l’Alemanya nazi. No oblidem tampoc les expulsions i massacres dels jueus a les nostres terres durant els segles XIV i XV: el “Call” era el barri jueu.

La resposta va ser que molts jueus van emigrar a altres països d’Europa i els Estats Units. Altres, que no tenien recursos, es quedaven a lluitar dins dels moviments obrers per aconseguir un altre tipus de societat sense racisme i antisemitisme. Un exemple és el Bund, un sindicat de Polònia per a treballadors jueus. Els seus militants van prendre un paper clau durant l’aixecament del gueto de Varsòvia i les lluites contra l’antisemitisme i la defensa dels treballadors. A la vegada, hi havia una minoria de jueus formada per petits empresaris i classe mitjana que pensava que l’antisemitisme era quelcom inherent de l’ésser humà i no es podia lluitar a la contra. La seva única solució era la fundació d’un estat exclusivament jueu, separat d’altres creences, un lloc segur on totes les persones jueves del món poguessin viure.

Així va néixer el sionisme polític. Una idea simple, però poc pràctica. Al principi, no hi va haver un consens a l’hora de decidir on fundar aquest estat jueu. Síria, Argentina o Tanzània van ser algunes de les propostes, però finalment es va optar per Palestina. Cal destacar que en aquest període inicial el moviment sionista va tenir un suport minoritari fins al mateix Holocaust. Hi ha constància que en aquest moment inicial dos rabins del moviment sionista van visitar Palestina per informar de la seva idoneïtat com a estat. “La núvia és molt maca, però hi ha un problema, ja té nuvi.”

Per tant, estem davant d’una ideologia colonialista, racista, discriminatòria i d’exclusió des dels seus inicis i que durant aquests últims mesos en som testimonis fefaents presenciant el genocidi en directe de Gaza a través de les nostres pantalles. La segona contradicció rau en el fet que per sostenir aquest projecte colonial el sionisme sempre ha necessitat el patrocini d’una força imperialista. Inicialment va ser l’imperi otomà al segle XIX, i més tard la mateixa Alemanya fins a la Primera Guerra Mundial, l’imperi britànic i, després de la Segona Guerra Mundial, els EUA. Cal destacar, amb rotunditat, que les bombes que ara cauen a Gaza les proveeixen els nostres governs occidentals.

És així com l’Estat d’Israel sempre ha estat un instrument dels grans poders d’Occident els quals permeten que pugui trencar, amb impunitat, totes les resolucions de l’ONU durant aquests 76 anys d’ocupació il·legal. La història no va començar el 7 d’octubre de 2023. Va començar amb l’ocupació forçada l’any 1948, coneguda com a Nakba (la catàstrofe). Es van expulsar per la força més de 700.000 palestins.

L’antisemitisme és una forma més de racisme contra les persones jueves. A Osona i el Ripollès, els únics grups polítics que han declarat obertament el seu suport a les accions del govern d’Israel són els d’extrema dreta, a Vic i Ripoll. Una extrema dreta que, històricament, sempre ha promulgat antisemitisme, però ara dona suport al projecte sionista. La islamofòbia d’aquests partits eclipsa el seu amagat antisemitisme. Ells mateixos acusen d’antisemitisme qualsevol veu crítica amb Israel. Com s’explica aleshores que milers de jueus de la comunitat internacional estiguin participant a les manifestacions en contra de les accions d’Israel? No es tracta d’un conflicte religiós, és un cas de colonialisme i supremacisme en contra d’una població nativa.

La ultradreta i el feixisme han predicat durant cent anys la “conspiració jueva” i encara en fa referències obliqües: això sí que és antisemitisme. La ideologia sionista no comparteix els veritables principis del judaisme universal: la veritat, la pau i la justícia, conceptes totalment contraris a les polítiques d’Israel. I per això, com a jueu, dic que aquelles persones que donen suport al govern d’Israel no parlen en nom meu ni en el de la resta de jueus que estan alçant les seves veus per aturar la barbàrie contra Palestina.

I tampoc podem deixar en l’oblit les accions de resistència de milers de jueus que van participar en les lluites contra el feixisme. Per a aquests jueus, Palestina i la “terra promesa” no eren una opció. Alguns dels exemples són Mark Edelman, supervivent del gueto de Varsòvia; els germans Bielski, els quals van organitzar una comunitat de 1.500 jueus que van poder escapar dels guetos als boscos de Bielorússia i van formar un grup de partisans antinazi. Cal destacar també que molts acadèmics jueus i israelians avui dia condemnen les accions del govern israelià, entre ells Chomsky i Pappé. Avui dia s’estan empresonant joves objectors per no voler ser partícips de les massacres diàries que presenciem. Aquests joves són una minoria valenta entre una població que durant tres generacions només han conegut l’odi cap a l’altre.

Espero haver pogut explicar que l’antisionisme no és antisemitisme. L’antisionisme és oposar-se a un estat colonial i racista des dels seus orígens i tot el que ha suposat durant gairebé 77 anys d’ocupació il·legal. És lluitar contra un nacionalisme de dretes, nefast i mesquí. I és, per sobre de tot, una lluita internacionalista i inclusiva, advocant, a diferència dels primers sionistes, que és possible lluitar en contra del racisme. La barbàrie que comet avui en dia l’Estat d’Israel és una grotesca repetició del que van fer els nazis als jueus fa menys d’un segle. I si hi ha algun dubte: sempre amb els oprimits, mai amb l’opressor. Com a éssers humans no podem mantenir el silenci, i com a jueu dic en veu alta: no en el meu nom.