Els humans som uns criminals sense justificació possible envers la resta d'animals dels planeta

Passejàvem poc abans de dinar amb el Menut per l’entorn natural de la Fosca –perquè pogués alliberar la bufeta i alhora fer emprenyar a tots aquells que no comprenen que els gossos tenen el mateix dret que ells a miccionar i defecar, i que en tot cas l’incivisme és culpa dels amos que no en recullen els excrements– quan vaig adonar-me d’una presència rèptil a terra. Era una sargantana que feia contorsions en uns moviments impossibles, girant sobre el seu tronc i sense ser capaç de posar-se dreta. Vaig pensar que potser algú l’havia trepitjat i que el millor seria acabar-la de rematar amb un cop de peu. Però com que no tinc cap noció de veterinària, i sempre hi ha la possibilitat que fos un estat transitori producte d’haver ingerit alguna droga natural, vaig preferir no fer-ho. Si en lloc de ser un pseudoperiodista ripollès amb l’autoestima baixa fos un personatge d’un western crepuscular a qui el cavall se li ha trencat una pota o l’ha picat una serp verinosa, seria incapaç de sacrificar-lo d’un tret per allò de no deixar-lo patir. Segur que em quedaria cuidant-lo fins que els sioux o els arapahoe m’atrapessin profanant les seves terres i em convertissin en brotxeta d’home blanc i més o menys caucàsic a les fines herbes, per servir com a segon plat en una barbacoa popular. El cinema ha convertit aquesta escena i d’altres de similars en un tòpic al qual recórrer quan cal posar l’accent en com de putes les estan passant els protagonistes, quan en realitat qui realment pateix és el cavall. De fet, els humans som uns criminals sense justificació possible envers la resta d’animals del planeta. El nostre catàleg d’excuses per perpetrar un holocaust continuat va des de l’alimentació fins a l’economia, passant per una presumpta superioritat que en realitat, en el nostre dia a dia, ens obsessionem a negar en la majoria d’accions que realitzem. Per sort, altres pel·lícules ens mostren un camí bastant més plaent: el del científic suposadament boig que vol acabar amb la humanitat. A 12 monos, dirigida per Terry Gilliam, pràcticament ho aconsegueix, i només unes quantes comunitats humanes poden sobreviure sota terra. Segur que la resta de mamífers, amfibis, rèptils, peixos, aus i tots els invertebrats estarien més feliços si no quedés cap de nosaltres. Aquella mateixa tarda de fa una setmana voltàvem altre cop amb el Menut per la Fosca. El petitó malxinat o bé no acaba mai la pixera o bé m’enreda perquè el passegi eternament. Pel camí ens trobàvem desconeguts, molts dels quals deien “hola” o “adeu” fins que em vaig relaxar i vaig ser jo qui va començar a saludar. Passàvem per davant d’una finca on un home treia fulles del jardí ocupant bona part de la vorera amb estris i cubells. Vam saltar-ne i en passar pel seu costat se’m va acudir de desitjar-li “bona tarda”. Com que no obtenia resposta, vaig repetir-ho, i l’home va deixar anar un gruny, com si al tercer intent ja em volgués mossegar. Vaig abstenir-me’n, però vam tirar endavant maleint mig en veu alta un bord que fa que tots plegats siguem una mica més prescindibles del que ja som. I em van venir unes ganes boges d’acabar amb els humans sense perjudicar la resta d’habitants del planeta. Clar que en cas de tenir un botó vermell per fer-ho esclatar tot, segur que preferiria fer-nos patir com fins ara a tots plegats.

Els humans som uns criminals sense justificació possible envers la resta d'animals dels planeta

No ens deixeu patir