I hauria pogut ser un dia més, però els dies "més" a voltes es converteixen en dies "tatuats amb foc" sense previ avís

L’onze de setembre havia de ser un dia més. El sol sortint per l’horitzó. Els ocells dansant entre els núvols. Un vent suau xiuxiuejant entre les branques dels arbres. I de sobte… l’impensable. 11 de setembre de 1714. Les muralles esquerdant-se, baionetes regant la terra de sang, canons detonant sense descans. Barcelona caient sota l’escomesa de foc enemic després de catorze mesos de resistència agònica. 11 de setembre de 2001. Dos avions. Dos gratacels. Dos avions i dos gratacels cada vegada més a prop. De fons, el soroll de Nova York vivint aliena a l’amenaça acostant-se a 900 quilòmetres per hora. El motor dels cotxes, les estridències dels clàxons, les mans dels executius demanant un taxi. Un avió impactant contra la primera de les Torres Bessones. Disset minuts d’incredulitat, sorpresa, terror. Un segon avió impactant contra la segona de les Torres Bessones. El món globalitzat no tornaria a ser igual. 11 de setembre de 1973. Un president electe. Un militar embogit per les ànsies de poder. Un alçament que controla el país en un tancar i obrir d’ulls esfereïdor. Salvador Allende refugiant-se al Palacio de la Moneda. Bombes caient sense compassió sobre la residència oficial del president de República xilena. Democràcia transmutada en dictadura abans de la posta de sol. Onze de setembre… Però podria haver estat qualsevol altre dia. Qualsevol altre any, qualsevol altre lloc del món. I hauria pogut ser un dia més, però els dies “més” a voltes es converteixen en dies “tatuats amb foc” sense previ avís. I a voltes el món canvia de cop per milions de persones del planeta. I d’altres, en canvi, la realitat s’esquerda tan sols per una ciutat, per un barri; per una família. Un matí fred de febrer. La boira de la Plana de Vic a l’altra banda de les finestres, el castell de Tona ocult rere la broma baixa. La filla adolescent acabant de fer els deures a la taula de la cuina. El pare acomiadant-se’n de lluny, una veu al costat de la porta: “Fins al vespre!” El vespre que no arriba mai. El pare víctima d’un atac de cor fulminant en arribar a la feina. La filla rebent la notícia en plena classe, incapaç de comprendre les paraules; la seva consciència maleint-se per poder fer marxa enrere en el temps i fondre’s en una última abraçada, per sempre més impossible. Una tarda d’agost. Una parella en la trentena discutint per si s’aturen a fer una orxata a la plaça Major de Vic. Dits entrellaçats, una boda de conte a l’horitzó. O millor un gelat. Orxata. Gelat. Orxata! Gelat! Per què sempre has de triar tu? Per què sempre hem de fer el que tu vols?! La discussió que puja de volum. I d’intensitat. I de draps bruts i de qui no ha rentat els plats i de qui va posar l’última rentadora. I ja no estan parlant d’orxates ni gelats. I la tarda es torna asfixiant i la calor insuportable i la suor no els deixa veure res amb claredat. I cadascú es dona l’esquena i marxen en direccions oposades. I un agafa el cotxe i l’altra decideix tornar a peu. I un dels dos mai no torna a casa… I aquella conversa es converteix en l’última; un remordiment roent impossible d’apaivagar. Un diumenge d’abril. Un Sant Jordi radiant. Havia de ser un dia de família, però la família ha decidit no anar-hi a l’últim moment: els nets prefereixen quedar amb els amics; als fills els fa mandra moure’s de casa. La parella d’ancians volien sortir a voltar pels carrers de Torelló, tots junts, després de dinar (s’ha de celebrar que el poble torna a tenir llibreries, en plural!), però finalment el seu desig s’ha desinflat. Ells dos sols? Amb els caminadors? Amb les articulacions plenes d’artrosi? Canvien el tomb per una migdiada. S’estiren junts al llit, les mans agafades. I tanquen els ulls. I les seves respiracions van desapareixent de mica en mica fins a fer-se inaudibles; fins a fer-se inexistents. I quan la família els truca al vespre, ja ningú no respon. No hi ha tresor més gran que una abraçada, un petó, un “perdó”, un “em sap greu”, un “fem les paus”… No hi ha tresor més gran que comprendre que la vida és ara. L’existència pot canviar amb el batre d’ales d’una papallona minúscula: sols aquest instant ens pertany.

I hauria pogut ser un dia més, però els dies "més" a voltes es converteixen en dies "tatuats amb foc" sense previ avís

No hi ha tresor més gran que…