No moriré pas tot jo
La mort s’ha emportat cap al seu reialme misteriós el poeta, filòleg, traductor, assagista i erudit vigatà Jaume Medina i Casanovas (1949-2023) coincidint amb la celebració del centenari de la Fundació Bernat Metge, de la qual fou, justament, col·laborador i membre del consell de direcció. El seu decés suposa una pèrdua immensa per a la nostra cultura. Poeta delicat, traductor brillant i exhumador profund de la vida i l’obra de Carles Riba, la seva contribució extensa i rigorosa a l’estudi i la difusió de la tradició clàssica a Catalunya i de la seva empremta damunt la llengua i la literatura catalanes, exercida tothora amb voluntat de servei al país, s’assembla molt a una mena de miracle.
Vaig tenir la sort, durant els estudis de Filologia Clàssica a la UAB, de rebre’n classes delicioses sobre Virgili, Horaci i Ovidi, la tríada de luxe de la poesia llatina, i, posteriorment, de mantenir-hi una relació d’amistat que hem cultivat aprofitant, sobretot, les estades que durant les vacances d’estiu feia primer a Vic i després a Calldetenes; quedàvem entesos i passàvem una estona xerrant. La queixalada sobtada de la seva absència m’aboca a regirar l’àlbum de fotografies d’una relació que ha durat quatre dècades i, ben garbellades, en destrio quatre que m’evoquen vivències d’una intensitat especial que acceleraren l’admiració i el respecte intel·lectuals envers un dels meus millors mestres en l’accepció més clàssica del terme.
1. Una traducció (1982). El professor de llatí entra a l’aula, ens saluda, deixa la cartera damunt la taula, l’obre i en treu cerimoniosament un exemplar de L’elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam, que ha traduït per a la col·lecció MOLU. Un gest calculat que li permet, tot seguit, establir les diferències entre el llatí humanístic del savi holandès i el llatí clàssic, i fer una apologia de les biblioteques, les llibreries de vell, la bibliofília i la felicitat que procura una biblioteca personal.
2. Un llibre de tankes (1991). La mà se m’escapa cap al calaix de l’escriptori on guardo les cartes especials i n’estiro l’epístola manuscrita que l’exprofessor de llatí em va enviar per agrair-me la crítica que havia publicat de Dura llavor secreta (1990), el seu darrer llibre de versos, a la Revista de Catalunya. La col·lecció de tankes tenen com a model Del joc i del foc, de Carles Riba, i representa, em sembla, la fita més alta del mester líric de Medina. Vull pensar que va poder llegir l’article panoràmic de Josep Camps Arbós sobre el seu corpus poètic aparegut recentment a la revista Ausa.
3. Un homenatge (1993-1994). La vila de Taradell, destí estiuenc de Carles Riba, convida Medina a participar en els actes d’homenatge en l’escaiença del centenari del traductor de l’Odissea d’Homer; a la celebració d’una taula rodona amb Joan Triadú i Carles-Jordi Guardiola, i a la descoberta d’una placa commemorativa a la façana de la casa on s’estatjà la família Riba-Arderiu. Els tres fills del matrimoni, Jordi, Oriol i Eulàlia, descobreixen la placa on figura el text precís i elegant que va proposar Medina: “En aquesta casa feren estada / els poetes / Carles Riba i Clementina Arderiu / els estius de 1947 i 1948. / El poble de Taradell / ho recorda i els ret homenatge. / Setembre de 1994”.
4. Un regal (2022). Una tarda d’agost em rep a l’estudi de Calldetenes i parlem, com sempre, de llibres, però aquesta vegada alguns comentaris sobre la malaltia que arrossega esquitxen fugaçment la conversa. De sobte, s’aixeca de la butaca i, de l’interior d’una capsa, agafa, no un sol llibre com va fer quaranta anys enrere, sinó tres llibres molt voluminosos titulats Litterae humaniores (PIC 2021) i me’ls regala; quedo estabornit tant pel present generós com per les 2.067 pàgines. Es tracta de la compilació de tots els estudis filològics que ha escrit sobre “els autors i les obres de més renom des de l’antiguitat fins als nostres dies”, les edicions, recensions i traduccions d’obres llatines de totes les èpoques i els estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya, de manera que se’m gira una llarga i apassionant feina lectora.
Diumenge passat, així que va córrer que Jaume Medina havia traspassat, em costava creure-m’ho perquè, talment s’hagués escapat de la darrera fotografia calldetenenca que guardava d’ell al fons de les ninetes, encara se m’apareixia com sempre: amable i pulcre, educat i discret, amb la mirada lleument múrria, el somriure cordial i el maneig destre de la paraula. No podia ser veritat que la parca funesta li hagués tallat bruscament el fil de la vida.
El llegat cultural, però, que ens deixa és tan ric i sòlid que, si no hagués estat modest, hauria pogut ben escriure els famosos Exegi monumentum aere perennius (“He aixecat un monument més durador que el bronze”) i Non omnis moriar (“No moriré pas tot jo”) del seu estimat Horaci.