No parlar clar
De petits creem codis i sobrenoms per poder parlar de persones o coses sense que els altres se n’assabentin i després de grans no sabem treure l’entrellat del que ens diuen. Penso això mentre llegeixo el llibre d’Eumo editorial Extrema dreta. Què ens hi juguem?, de Jordi Corominas i Joan Albert Vicens.
Quan érem petits posàvem sobrenoms a tothom. Alguns d’aquests eren més encertats, altres eren enginyosos, però la majoria eren d’un mediocre important o ratllaven la crueltat. Ens agradava sentir-nos que érem els únics i úniques que sabíem qui era la persona que hi havia darrere d’aquell sobrenom. Suposo que això ens feia sentir poderosos perquè podíem parlar de qui vulguéssim sense que aquella persona i el seu entorn ni s’ho imaginessin.
Llegint Corominas i Vicens penso que molts líders actuals de l’extrema dreta havien jugat a aquest joc de petits i encara creuen que ho poden continuar fent. Suposo que la falta de maduresa també hi deu fer. En el llibre, els dos autors fan una aproximació a les percepcions dels votants d’aquestes formacions, als programes que defensen i a les seves actuacions. Respecte al programa i el vocabulari que aquestes formacions i líders fan servir per encisar les masses, trobem eslògans simplistes com “defensem els productes nacionals”, “la globalització ens desdibuixa la identitat local i nacional” o bé es presenten com els abanderats de “l’autèntica democràcia”. Aquest últim concepte, si mirem com l’han aplicat els líders que ja governen, realment sembla un sobrenom dels que inventàvem de petits.
Basant-se en les experiències de governs com el Brasil de Bolsonaro, l’Argentina de Milei, els Estats Units de Donald Trump o les comunitats autònomes governades per Vox, els autors expliquen que “l’autèntica democràcia” acaba sent un espai on la separació de poders es veu completament eliminada: ingerència en el poder judicial per acabar amb els jutges independents, sotmetre els mitjans de comunicació a la línia governamental, alterar el sistema electoral per assegurar-se majories absolutes o acabar amb els fons i les subvencions a entitats socials que en la majoria dels casos presten aquells serveis socials que l’administració no té capacitat per fer.
El llibre és un treball acurat on a través d’analitzar com actuen les dretes radicals quan tenen poder aporta arguments de fons per debatre els seus plantejaments i analitzar les conseqüències dels seus mandats. Quan falta poc més de mig any per a les eleccions municipals, hi ha qui es comença a atrevir a dir, amb una certa ingenuïtat, que potser cal que l’extrema dreta governi i així mostrin què poden fer i què no. Veient els resultats que presenten els autors del llibre, jo diria que d’experiments pocs perquè el joc d’inventar-nos sobrenoms, que fèiem de petits, es podria convertir en un malson que deixarà conseqüències emocionals i socials que no són fàcils de solucionar per una societat ja massa fràgil, tensionada i vulnerable.