Només hi ha un camí per no sucumbir: treballar per la justícia, la socialització dels recursos, la solidaritat i la pau

Podríem parlar del patrimoni, que és un tema que té un interès relatiu per a mi. I dic relatiu per a l’astorament d’alguns que saben que aquest tema sol ser un referent habitual dels meus articles. Però avui vull parlar del que realment m’importa en aquesta vida: els sentiments, l’amor, l’amistat, la recerca de la veritat, la justícia, l’ecologia, la pau i la seguretat en el món. No escriuré cap tractat de cadascun dels temes sinó que em deixaré emportar pel flux de les paraules, pel descabdellar de les idees, per la fiblada dels pensaments. I si comencéssim parlant de moral? Ui, quin terme tan decimonònic! Les relacions d’amistat, de parella, les relacions humanes, les relacions entre països i estats estan sotmesos a regles escrites, pactades o suposades que com molt sovint es diu hi són per ser vulnerades, i massa que es fa! En l’amistat, la moral és la veritat com ho és també la fidelitat en l’amor. No es pot confondre moral amb uns centímetres més o menys de roba, com propugnen la majoria de les religions. Una sana moral és conduir-se de forma que no facis a l’altre allò que no vols que et facin a tu, “que la teva forma d’actuar pugui esdevenir una llei universal d’actuació”, com propugnava Immanuel Kant a finals del segle XVIII. Però anem a l’arrel llatina de la paraula. Mos-moris: ‘Ús, costum, dret usual’, ens diu el diccionari. Procedim segons els costums i sovint desconeixem les lleis; lleis que s’han forjat en la pràctica del dret consuetudinari que no és res més que “allò que s’ha fet sempre”. Hi ha un valor fonamental en totes les cultures que és el respecte a la vida. Norma fonamental que es compleix i és pràctica habitual entre individus de la mateixa ètnia, poble o nació; és la línia vermella que no s’hauria de traspassar. L’excepció a això són l’assassinat i les guerres i el genocidi que es justifiquen ideològicament i que es practiquen per interessos ètnics, estratègics, econòmics, comercials i/o territorials. Cap on va el nostre món que més que una nau ben comanada girant en cercles al voltant del sol sembla un vaixell en desferra portat per homes que han perdut la carta de navegar? Vivim en un món on la pau és una excepció i les guerres el pa de cada dia. Un món que consumeix de manera desfermada els recursos, tala i explota les selves, contamina els rius i els mars, encén els boscos... Quina vida esperem procedint d’aquesta manera? Parlar de tot això és parlar de moral social, de moral pública de valors. I quins valors compten? L’acaparament, la insolidaritat, la morbositat, la supremacia, el domini, la vanitat? Avui com abans, les guerres i les bandositats dominen la terra; la diferència és que des que hi ha els mitjans de comunicació globalitzats, el desencís d’aquestes realitats humanes ens colpeix i penetra com mai fins arribar a extrems tan oposats com el fet d’apagar la veu del missatger o fer-nos mesells en veure diàriament tanta malvestat. Una de dues, la TV, la ràdio i els mitjans digitals ens poden colpir per la seva crueltat i immediatesa o ens anestesien definitivament. Ens venen records llunyans, més ençà de la nostra dissortada Guerra Civil: sempre parlem de l’última guerra... Al segle XX, dues guerres mundials, els camps nazis, la guerra de Corea, no tancada encara avui; guerres colonials, com la d’Algèria i el Vietnam, la revolució iraniana, les dictadures de Xile, Argentina, la guerra del Golf, el genocidi de Cambodja, el desencís de les primaveres àrabs... per citar-ne unes poquíssimes vives en el nostre record a les quals cal sumar els més de 95 conflictes internacionals que abasten realitats tan crues que seguim de prop, a tocar de casa, com són la guerra àrab-israeliana i la russo-ucraïnesa que trituren totes les convencions del dret internacional.... Si fa no fa com totes les guerres que es fan i es desfan. La destrossa del medi ambient és un apartat afegit a les confrontacions d’avui, alteració que no es donava en les guerres anteriors al segle XIX. Destrosses materials de les quals es parla poc, perquè enfoquem la nostra sensibilitat a la pèrdua de vides humanes: milers, milions de vides humanes sacrificades innocentment; entre elles, i d’això no se’n parla, persecució i genocidi dels pobles indígenes, guardians de la Pacha Mama (la mare Terra), i és natural que posem l’allargavistes en el drama humà de les guerres i persecucions perquè ens revolta l’esperit. Pensem, però, en les conseqüències dels míssils balístics i bombardeigs aeris i navals que provoquen incendis, contaminació de pous, rius i mars i un anorreament del medi natural i fauna dels territoris en disputa. Totes aquestes accions repercuteixen indirectament en la vida i el benestar de tota la humanitat. Quan diem tota, és tota, començant els que gaudim d’una precària pau que s’aguanta pel temor entre les potències, que saben que una confrontació a gran escala seria l’hecatombe definitiva i potser la fi de la vida humana a la terra. Amb aquest panorama, on queda el racó per a l’esperança? Tota la culpa és dels governants? Déu hi té res a dir? Les religions, res a aportar? Els científics i els pensadors, res a denunciar? Reaccionaran les noves generacions i “agafaran la rella per trencar les espases”?... Serà allò que “la por fa guardar la vinya” o anirem a un canvi de paradigma a una nova consciència còsmica que ens faci a tots més empàtics, solidaris, més permeables a les necessitats de l’altre. Veus d’autoritat fa temps que avisen, una d’elles l’antropòleg Eudald Carbonell: “La nostra societat camina cap al col·lapse”, és a dir: a la part del canvi climàtic, ens estem carregant el planeta. Si no volem sucumbir, només hi ha un camí cap a una nova humanitat: treballar per la justícia, la socialització dels recursos, la solidaritat i la pau... i la pau només és l’inici d’aquest camí. Hi haurà llum al final del túnel, si sabem rectificar.

Només hi ha un camí per no sucumbir: treballar per la justícia, la socialització dels recursos, la solidaritat i la pau

No parlem de patrimoni