Les armes no es combaten amb més armes, la força amb més força ni l'odi amb més odi

Encara que sembli que Veneçuela o Groenlàndia queden lluny de l’àmbit més local d’aquest bisetmanari, no hem d’oblidar que com a ciutadans tenim una responsabilitat i que cada acte que fem, o que no fem, per petit que sigui, és alhora social, econòmic, ambiental i té transcendència política. I m’explico.

El món ja fa un munt d’anys que es troba en la urgència de la descarbonització, que ha d’apostar per un nou model energètic que l’allunyi dels combustibles fòssils. I ara resulta que Veneçuela té una importància vital perquè allà s’hi amaguen la meitat de les reserves de cru del planeta (en què quedem?). És per això que totes les grans petrolieres del món hi aterren, o reaterren, per agafar la seva part del pastís, la que els correspon com a poderosos. Aquí voldria recordar que una colla de governs, un gran nombre de científics i molts ciutadans d’arreu estan treballant per la transformació energètica, per un canvi que alhora ens durà, potser, a un món més net, equilibrat i pacífic. Però a base de bombardeig informatiu sobre la importància estratègica d’aquest estat i dels seus recursos ens oblidem de la necessitat del canvi, que sembla que quedi com la idea utòpica de quatre idealistes que no toquen de peus a terra. Ens trobem immersos en un model ambiental que ens duu a una via morta, un model econòmic en què tenen força només quatre rics que ens dominen com volen –fins i tot ensenya musculatura alguna gran empresa espanyola–, i un model polític en què són únicament aquests mateixos els que poden generar canvis, sempre en funció dels seus interessos i mai en pro de la globalitat o de la societat.

I la humanitat ja fa un grapat de segles, de mil·lennis, que es va adonar que lluitar per marcar territori, per derrotar, dominar, controlar l’altre no és la millor opció de progrés; que precisament el mot progrés porta implícita la cooperació, sobretot en el coneixement, però també social, cultural, política i econòmica. Per això hem d’evitar associar l’interès d’alguns poders, allunyats de la gent, per dominar Groenlàndia, amb la necessitat de rearmar-se o de buscar aliances que més que res estan pensades per anar plegats contra algú, contra algun altre poder, també allunyat del poble.

I què hi pintem o hi podem fer des d’un trosset d’un país petit, sense veu ni vot, sense estat? Què hi podem fer com a individus? Doncs d’entrada posar en dubte que hi hagi interès a combatre el narcotràfic quan són uns quants els estats que s’enriqueixen amb ell, no únicament Veneçuela, i als altres ningú no els combat, ni derrocant el president ni de cap manera; tenir molt clara quina ha de ser la nostra postura davant de les drogues que es deixen entrar a casa nostra i de les més destructives encara que ja comencen a arribar; fer que la informació arribi a tothom i evitant-ne la banalització.

Quant al model basat en els hidrocarburs, fem la nostra petita feina a escala particular i que s’estengui. Això exigeix compromís i comporta, a vegades, alguna incomoditat, sobretot al principi, però només així el poder econòmic, i després el polític, farà els canvis necessaris que després ens vendrà com a seus.

En referència a la postura enfront de la cursa armamentística, de la lluita armada pels recursos naturals, o en la geopolítica, deixeu-me que, essent més escèptic, us proposi la capacitat que tenim de demostrar i convèncer el nostre entorn que les armes no es combaten amb més armes, la força amb més força, l’odi amb més odi, sinó amb més entesa; que els béns, si pot ser locals, els podem usar, com a ciutadans, amb més sentit comú, de manera que reportin no pas més riquesa sinó més benestar, sobretot interior –per ridícul o naïf que us sembli–; i que en l’obsessió pel control del territori no donem veu als líders de la mentida, l’engany o la manipulació. No hi ha res més ridícul que un mascle alfa que no té reconeixement, ni qui l’admira, ni a qui dominar, de qui abusar, a qui manipular. En això, la mentalitat femenina –la de veritat, això sí–, la que acull, ens cria, ens ha fet créixer, la que ens cuida i acompanya en els moment difícils fins al final, sense jutjar, camina unes quantes passes per davant.