Toca revertir el que no es va aconseguir amb la transició, moment en el que Catalunya va aconseguir la llengua però no el concert econòmic

Com un hàmster a la roda la política catalana torna a girar entorn del nou acord sobre el finançament econòmic, el mateix model però, una vegada més, amb l’eterna promesa de que aquest cop sí que serà una pluja de milions per Catalunya, que veurà corregit així el seu dèficit fiscal, una eterna promesa amb la que portem convivint des que tenim ús de raó.

Després de la última reunió entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras per negociar aquest nou finançament econòmic singular com l’anomenen, i l’enèsim motiu de disputa entre les diferents forces parlamentàries, el govern central presentava el nou model de finançament autonòmic, basat en el mateix sistema que rega les diferents comunitats autònomes de forma més o menys injusta i, tot i els elogis dels seus acordants, desembocava en una nova escalada de retrets i crítiques per part de la oposició.

La realitat però, és la que és, un nou model de finançament autonòmic, inspirat en el que ja existeix i subjecte als incompliments que puguin arribar per part d’un govern central amb àmplia experiència a no complir els seus acords, una nova promesa de pluja de milions que recorda a centenars de les viscudes en els diferents àmbits i períodes, però que ens fan arribar en el mateix punt: és un finançament de caràcter autonòmic, que no és ni singular ni bilateral, subjecte novament, a les voluntats de Madrid.

Costa d’entendre que, davant d’un dels govern més dèbils que de la història democràtica de l’estat, amb la figura desgastada d’un President que ha de fer malabars per mantenir certa estabilitat parlamentària per seguir a la Moncloa, alguns s’hagin oblidat totalment del concert econòmic o el pacte fiscal que tant s’havia reclamat des de Catalunya.

Cal recordar que, en paraules del President Artur Mas, el que es volia amb el concert econòmic no era una promesa de transferència de milions sinó la clau de la caixa, és a dir; el control dels impostos recaptats a Catalunya de forma similar al sistema que tenen al País Basc i Navarra, un pas més en les competències d’una Generalitat de Catalunya que tenia voluntat de govern nacional, que valorava més el control, gestió i elaboració del sistema tributari català i no l’espera per saber quants diners li serien enviats des de la distància.

Oblidar el concert econòmic en un moment de debilitat parlamentària com l’actual és acabar amb les aspiracions d’una nació amb vocació d’estat, que volia controlar el seu futur i el seu dia a dia, tal com ja tenen altres regions de l’estat, que no esperen la quantitat de les almoines que els hi enviaran des de Madrid sinó que envien ells el “cupo” dels serveis que presta l’estat al seu territori, que a Catalunya no serien tants.

Pot semblar a priori que seria una negociació molt difícil, però caldria recordar que no és impossible, i que abans de cedir en aspectes tant claus de l’autogovern de Catalunya cal plantejar màxims primer per reduir les pretensions després i acabar formalitzant un bon acord, que no és un simple finançament autonòmic que pugui semblar que té una bona xifra.

Altres qüestions que en altres moments de la història semblaven impossibles també van acabar arribant a bon port, com eliminar el servei militar obligatori o, més recentment, una llei d’amnistia, que en aquell moment molts veien com quelcom impossible però que l’aritmètica parlamentària, i sobretot, la debilitat o fragilitat del govern van provocar que l’estat acabés cedint.

No aprofitar la debilitat del govern de Pedro Sánchez per, com a mínim, intentar fer un front comú a favor de la clau de la caixa i no esperar les almoines que acabin decidint des de la distància és una pèrdua d’oportunitat i una negligència que les aspiracions d’autogovern i benestar de la Catalunya futura no es poden permetre, doncs tal com s’ha demostrat, la ciutadania catalana vol i mereix tenir el control del seu futur, que es fa amb els impostos, la seva gestió, regulació i recaptació, a les mans de la Generalitat.

Toca revertir el que no es va aconseguir amb la transició, moment en el que Catalunya va aconseguir la llengua però no el concert econòmic, aprofitant un moment polític que pot propiciar i obligant al govern a un acord que posi punt i final de forma definitiva al debat sobre el finançament, donant a la Generalitat el que mereix i no el que considerin.

I sinó, només una petita dada, volen el País Basc i Navarra cedir el seu concert econòmic a l’estat a favor d’un finançament autonòmic singular? La resposta ja l’han donada aquests dies, quan els partits bascos han aconseguit el traspàs de les prestacions d’atur al seu govern i ara reclamen els aeroports, plantejant màxims que poden semblar impossibles per aconseguir molt més que un bon acord. Toca prendre nota.