Sense la dopamina l’espècie humana no hauria evolucionat, perquè no hauríem procreat, no hauríem caçat o no ens hauríem format, ja que l’interès i la sorpresa pels nous aprenentatges també disparen importants dosis de dopamina al cervell

Amb el record de les vacances ben a prop penso que podria ser-ne addicta. No sonen els despertadors, tenim més temps per fer les coses que ens agraden, allarguem converses, descobrim nous destins i llegim més. Aquest agost, a més, he aprofitat per recuperar un documental que em va fascinar quan el vaig veure per primer cop. Justament tracta sobre les addiccions i la manca de perspectiva de gènere en l’alcoholisme, que és l’addicció més comuna i que, com en molts altres àmbits, exclou moltes dones dels tractaments i les condemna a una estigmatització i una solitud superior a la dels homes. Es tracta de No penso tornar a beure mai més, escrit i protagonitzat per la periodista Flora Saura. Ella té la valentia i la generositat d’explicar la seva addicció a l’alcohol que la va portar a un centre de desintoxicació del qual va sortir fa quatre anys. Assegura que l’addicció no va de quantitats ni de freqüència, sinó del fet que l’alcohol fa més mal a algunes persones que a altres i fins i tot que algunes, malgrat consumir el mateix que ella, no els genera addicció. Una de les explicacions, segons el reportatge, es troba en la dopamina, el neurotransmissor que allibera el cervell quan aconseguim sensacions de plaer o de desig. Així doncs, segons aquesta teoria, una persona addicta tindria aquest neurotransmissor poc equilibrat i per tal d’arribar a un nivell de benestar necessita molt més alcohol que un altre, o xocolata, més hores de videojocs o de guaitar l’Instagram. Actualment, hi ha una corrent seguida per aquelles persones a qui els preocupa ser indulgents als plaers carnals, que aposta per reduir l’exposició a qualsevol aspecte o substància que pugui disparar la dopamina. Seria com la versió catalana del refrany “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” però en un entorn menys rural i més complex. La periodista Dana Smith, en un article que va publicar a la versió espanyola del The New York Times el 20 de juliol va posar una mica d’aigua al vi i ens va alleugerir la consciència a tots aquells que de tant en tant ens atipem d’alguna cosa dolça o procrastinem mirant les xarxes socials. Segons els psicòlegs que entrevista, l’addicció no només s’explica per la dopamina, sinó que ha d’anar acompanyada d’altres trastorns mentals o d’estrès extrem acumulat durant la infància que fan que es dispari la necessitat de consumir i, per tant, de ser molt poc tolerant a l’absència de xutes de dopamina. Amb dosis normals de dopamina, el cervell no es reprograma, assegura aquest article. Hi ha famílies molt conscienciades que han optat per allunyar els seus infants de qualsevol element addictiu o dopamínic, com el sucre o els videojocs perquè pensen que més endavant no podran gaudir d’una poma collida de l’arbre o d’un simple joc de taula. Segur que els regalen una millor salut, però també cal tenir en compte que la dopamina amb dosis moderades ha permès que l’espècie humana avancés. Segons el professor de psicologia de la Universitat de Michigan Kent Berridge, sense la dopamina l’espècie humana no hauria evolucionat, bàsicament perquè no hauríem procreat, no hauríem caçat o no ens hauríem format, ja que l’interès i la sorpresa pels nous aprenentatges també disparen importants dosis de dopamina al cervell humà. O sigui que això és com tot, amb mesura i sense excessos, la vida dopamínica i plena de recompenses autoadjudicades és estimulant. Així doncs, em quedo tranquil·la de pensar que puc continuar gaudint de les vacances sense preocupar-me de tornar-me una addicta a les migdiades llargues, als peus remullats o als viatges de desconnexió.

Sense la dopamina l’espècie humana no hauria evolucionat, perquè no hauríem procreat, no hauríem caçat o no ens hauríem format, ja que l’interès i la sorpresa pels nous aprenentatges també disparen importants dosis de dopamina al cervell

No soc addicta a les vacances