Article de Ramon Vall, expresident del Consell Comarcal d'Osona, sobre el cinquè aniversari de l'1-O

Cinc anys després, ja es pot començar a descriure el procés que arranca l’1 d’octubre de 2017 amb la votació per la independència de Catalunya. Els seus detractors segurament utilitzarien un altre títol per a aquest article, com per exemple “La balsa de la medusa”, pintura del francès Theodore Gericault (1819), que descriu tot un naufragi a alta mar i que no se’n salva gairebé ningú. Seria la lectura negativa de tot el que ha estat l’anomenat Procés per a la independència de Catalunya. Jo diria que no tot ha estat negatiu, però s’haurien de rectificar moltes coses. Un servidor vol ser més magnànim i posarem com a títol de l’article “No tots els camins porten a Roma”. Crec que és prou explícit, cal estudiar molt bé quin camí emprendre si es vol aconseguir la independència. Per començar, crec que les forces partidàries de la independència haurien d’assolir més suport electoral, fer noves propostes, que aquestes siguin realistes, i governar per fer progressar el país. Si es vol tenir una majoria electoral al Parlament cal governar més bé i fer una gestió més àgil i moderna. Com estem veient aquests dies, el nostre país està sotmès a una crisi política des de 2017. Per això, cal saber molt bé el que li convé al país en un moment com l’actual. Cal encarar els problemes des de l’emoció i els sentiments, o bé des d’un punt de vista racional i possibilista? A vegades, com ens passa a tots els adults, el que ens convé no és sempre el que més ens agrada. Hi ha una part majoritària de la societat catalana que declara que li agradaria que Catalunya fos un Estat independent, mentre que l’Estat espanyol no està disposat a posar-li les coses fàcils. Ens hauríem de preguntar, en primer lloc, si ara és un bon moment, des del punt de vista geopolític, perquè Catalunya faci un nou embat. La veritat és que ara no ho és. Arribem tard. L’Europa dels estats posa fre a la creació de nous i posaria molt difícil que pugui ser reconeguda una Catalunya independent. Tampoc bufen vents favorables des del punt de vista econòmic en un marc bèl·lic a Europa, i actualment les decisions en aquest àmbit tenen tant o més pes les que es prenen des de Brussel·les que des del mateix territori nacional. En un marc com aquest, Catalunya té tres camins que podria seguir. Algun d’ells provocador i fins i tot una mica ximple. Un primer seria fer l’embat que alguns proposen i entrar si cal per la Castellana amb el timbaler del Bruc i amb el suport internacional de Rússia. Una segona opció seria una guerra freda, amb un pacte de no-agressió amb l’Estat espanyol que permetés arribar a acords com el d’un estatut especial per a Catalunya, com al nord d’Itàlia, i aconseguir d’aquesta manera més poder. Un mètode de negociació podria ser tipus René Descartes, mirant-se els ulls fixament durant una bona estona i una encaixada de mans com cal. Els catalans acostumem a ser gent de paraula, els altres ho haurien de demostrar. I l’últim camí seria el més fàcil, el d’anar fent la puta i la Ramoneta com hem fet sempre: demanar un referèndum que no s’autoritzarà mai, primer perquè és il·legal, i després perquè Espanya i la Unió Europea tenen ganes de tot menys que Catalunya sigui independent. Des d’aquí, però, sembla que això ens agradi malgrat el risc de prendre mal tots plegats després de passar-nos la vida arrossegant-nos. L’exemple és el govern actual de Catalunya, que ha confós governar bé amb la desfilada d’uns elegits per la Pàtria que ens prometen que ens portaran al paradís i ningú sap com. Que no ens passi com Napoleó, que va ser coronat a la catedral de Notre-Dame, però després va acabar exiliat a l’illa de Santa Elena, sol i oblidat. S’ha de negociar lluny de les idees del romanticisme i més a prop de la il·lustració. L’autonomia moderna és molt diferent de la de 1932. Han passat més de noranta anys i el món ha canviat. La nostàlgia continua sent un error. Ho és quan ens ho apliquem en l’àmbit personal i si ho fem a escala de país és un camí completament erroni. En aquest punt jo em pregunto si l’Estat federal que alguns defensen podria ser una opció factible en un moment com l’actual? Hauria de ser, però, un Estat federal seriós, amb una inversió amb infraestructures que ens pertoqués, que permetés impulsar el país endavant i acabés amb l’actual dèficit fiscal. El problema és que els partits que ostenten el poder a Madrid tenen un sentit patrimonial de l’Estat. Espanya continua sent un Regne i els regnes s’hereten, es defensen amb les armes i volen una unió indissoluble d’aquest. Per això, aquest Estat és irreformable.