Ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor?

Diuen que la màgia no existeix: que només és cosa de canalla o de gent massa innocent. Alhora, però, la secció dels horòscops acostuma a ser una de les més llegides dels diaris, de manera recurrent se sent parlar d’estafes relacionades amb “mestres” capaços de llegir el futur i en cada festa assenyalada es dispara la despesa en loteria “per si de cas aquest cop toca i...” (completeu la frase amb el vostre desig material més arrelat). La realitat és que, en el nostre interior més essencial, continuem sent humans prehistòrics: homes i dones que, en les nits més fosques, alcem els ulls al cel, per admirar-nos de la immensitat de l’univers, i posem nom a les estrelles en un intent fútil per calmar el vertigen que ens provoca la tenebra infinita. I abans les agrupàvem per constel·lacions, i ara són combinacions de lletres i números que només els científics saben discernir, però en tots dos casos restem igual de perduts: vivint a l’escorça d’un planeta blau que ens arrossega sense timó per l’espai sideral. Perduts entre tanta immensitat, intentem aïllar-nos de la nostra pròpia ignorància en la petitesa de la nostra rutina diària, a distreure’ns de tota la resta i a creure (aferrats al nostre imaginari més primari) que un dia “algú” o “alguna cosa” farà que tot tingui sentit. I així deixem que passin les hores, els dies i els anys. Fins que un dia ens descobrim asseguts en una residència de la tercera edat i ens preguntem si realment hem viscut tots els anys que insinuen les nostres arrugues (o si, estafats per alguna mena de joc de mans còsmic, algú els ha viscut en lloc nostre, mentre nosaltres estàvem distrets fent ves a saber què). Potser el veritable problema no és que no creguem en la màgia, sinó que en el fons sabem que la màgia és l’única realitat existent… I ens fa massa por admetre-ho. Perquè tots i cada un de nosaltres som la materialització d’un miracle que podria no haver existit: perquè som els fills d’uns pares, fills d’uns avis, fills d’uns besavis, fills d’uns rebesavis, fills de centenars de generacions van engendrar una descendència que, casualment, es van acabar convertint en els nostres avantpassats; només que una d’aquestes baules no s’hagués format, nosaltres no hauríem arribat a respirar.Perquè un nadó formant-se en el ventre de la mare és capaç de crear tots els òrgans necessaris per al seu futur, però un cop a l’exterior no hi ha tecnologia capaç de regenerar-nos des de zero; perquè tots naixem amb data de caducitat. Perquè som la unió d’un òvul i un espermatozoide que es van trobar en el moment i lloc adequats, en les condicions correctes; perquè no sabem per què vam néixer, només que ho vam fer. Perquè habitem un planeta que desconeixem en més d’un 90%. Què hi ha en els gairebé 13.000 quilòmetres de diàmetre ocults sota els nostres peus? I en les profunditats dels mars i oceans que cobreixen el 70% de la superfície? I si un dia la natura decideix expulsar-nos amb la mateixa indiferència amb què un quisso s’espolsa les puces? Perquè la Terra vaga per contrades ignotes de l’univers però, malgrat totes les probabilitats en contra, ha sabut mantenir-nos en vida des que els Australopithecus van obrir els ulls fa més de 6 milions d’anys: sempre prou a prop del sol, però mai massa a prop; sempre suficientment allunyada de la nostra estrella, però mai massa lluny. Perquè ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor? Potser per això, durant mil·lennis, els humans hem esperat l’adveniment d’una entitat còsmica que ens expliqués el motiu de tot plegat: perquè cal molta valentia per dir en veu alta que no sabem què hi fem aquí i, tot i així, apostar per intentar gaudir al màxim del temps que ens ha estat donat. I potser aquesta és la clau del misteri: mirar la realitat cara a cara, acceptar amb els ulls ben oberts que no sabem per què vam néixer (ni què hi fem aquí) i a partir d’aquí comprendre que som massa poca cosa per viure anestesiats amb pantalles digitals, esporuguits per preguntes sense resposta que s’escapen de la nostra comprensió. El nostre temps és ara, la nostra realitat és aquí. Aquesta és la nostra única veritat: que aquesta és la nostra vida i només nosaltres podem viure-la.

Ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor?

Només som humans prehistòrics