Normalitat
Aquesta setmana fa cinc anys que es va detectar el primer cas de covid-19 a Catalunya. Faltava poc perquè es decretés l’estat d’alarma i el virus feia dies que corria entre nosaltres mentre teníem la mirada posada a la Xina, primer, i després a Itàlia. Sense saber-ho, aquí s’estaven activant diverses cadenes de contagi que atribuíem a un refredat o a la grip.
El que va venir més tard ho sabem de sobres: confinaments, morts, aplaudiments als sanitaris, l’economia paralitzada, mascaretes, restriccions, corbes de contagis, primera onada, segona, tercera, incertesa, residències que van convertir-se en rateres, erto… No som prou conscients de la importància de la vacuna. I ja han passat cinc anys i encara a vegades pensem que tot plegat va ser un malson.
Com pot ser que una cosa tan petita –microscòpica– fos capaç de sacsejar no només les nostres vides sinó les de les més de 8.000.000.000 de persones que habitem el planeta. Quan feia només quatre mesos que s’havia decretat la pandèmia i encara en parlàvem en present, EL 9 NOU vam publicar el llibre Mirades, un recull de 26 entrevistes a persones d’àmbits diversos a qui fèiem reflexionar sobre el que vivíem. Llegir-lo ara és un exercici interessant. “En aquesta crisi hem vist les orelles al llop”, em deia Cristina Gallach en una d’aquestes converses quan encara faltaven mesos per tenir la vacuna i per tornar a allò que tant anhelàvem: la normalitat.
Ens pensàvem que en sortiríem millors, que hauríem après la lliçó. Però ja podem dir que no és així. Només cal seguir les notícies: Trump, Musk, Gaza, Ucraïna, l’Alternativa per Alemanya… L’únic que ha mutat durant aquest temps és la covid, com fan tots els virus, però nosaltres estem igual o pitjor que mai. Instal·lats en aquesta normalitat. Apa, a gaudir-la!