La realitat és, però, que vivim en una letargia permanent de la qual ens fa mandra despertar, i que cadascú s’espavili amb les seves misèries. El problema arriba, però, quan aquestes misèries atrapen els teus, o pitjor encara: t’atrapen a tu

Aviat farà vint anys que un tsunami va arrasar bona part de Tailàndia. Aleshores vaig entrevistar el camprodoní Àngel Navarro, que en aquell moment vivia a Phuket, on feia de monitor de submarinisme. Ell se’n va salvar perquè precisament era a alta mar amb un grup d’alumnes, i només van notar una lleu onada. De la conversa que vam tenir, ell des de Tailàndia i jo des de Ripoll, en recordo sobretot una frase que em va quedar gravada: “Quan vam arribar a la platja, vam baixar de la barca, encara a l’aigua, i vam haver d’apartar els cadàvers amb les mans per poder passar”. Aquesta conversa em va tornar a venir al cap l’altre dia, després de sentir a la ràdio que el mar havia portat el cos d’una nena fins a la platja de Tarragona. Es deia Lilia, tenia vuit mesos i era algeriana. Al cap d’uns dies van saber que anava amb una pastera i va morir amb la seva mare mentre intentaven arribar a Alacant, buscant una millor vida que la que tenien a la seva terra. El cos sense vida de la mare, la Samira, va arribar en una platja de les Balears. La magnitud de la tragèdia d’aquest cas –i d’altres de similars– és directament proporcional a la capacitat d’oblidar-lo que tenim. Normalitzar, se’n diu. Només hem de rumiar una estona per adonar-nos de l’habilitat que tenim per normalitzar coses que no ho són. Quan va esclatar la guerra d’Ucraïna immediatament va despertar una onada solidària sense precedents, amb donacions econòmiques i de material, que va deixar a tothom amb la consciència tranquil·la, i alguns amb les golfes netes. Malauradament, aquella guerra continua, però ningú en parla i hem normalitzat veure els morts diaris que provoca. Tres quarts del mateix amb les violacions en grup. L’execrable Manada, que va violar una noia a Pamplona durant les festes dels Sanfermines, va despertar el moviment feminista més enèrgic de les darreres dècades i, fins i tot, va motivar l’aprovació de la famosa llei del sí és sí. Actualment, no hi ha setmana que es denunciï una nova violació grupal a una noia, sigui a casa nostra, sigui al país veí. Però no passa res. Ja no se surt al carrer. Fins i tot la llei que en parlava ha passat pel triturador. Ho hem normalitzat. No essent tan tràgic, però no per això menys greu, hem normalitzat que, per posar un exemple, un litre d’oli d’oliva costi 7 euros. 7 euros. L’àvia de casa cobra una pensió de 500 euros, però un litre d’oli li costa 7 euros. O hi ha qui normalitza que quan els truquen de la sucursal d’Extremadura del BBVA per vendre’ls qualsevol història els han de contestar en castellà, sense tenir en compte si a la llengua que parlem li queden quatre dies o dos. La gent que tot el dia apel·la als valors, em fan una mica de ràbia per la superioritat moral que acostumen a transpirar. Però sí que la normalització de fets com aquests que, si alguna cosa no tenen, és normalitat, respon sovint a una manca d’empatia i a una progressiva deshumanització, que no té aturador. Hi ha qui podria dir que també respon a una necessitat de supervivència. És a dir, si sempre estem pensant en totes aquestes coses, no podrem viure mai tranquils i, per tant, es fa del tot necessari mirar cap a una altra banda. Potser sí. Sobretot tenint en compte que moltes vegades no depèn de nosaltres com a individus. La realitat és, però, que vivim en una letargia permanent de la qual ens fa mandra despertar, i que cadascú s’espavili amb les seves misèries. El problema arriba, però, quan aquestes misèries atrapen els teus, o pitjor encara: t’atrapen a tu. Que tingueu bones vacances.

La realitat és, però, que vivim en una letargia permanent de la qual ens fa mandra despertar, i que cadascú s’espavili amb les seves misèries. El problema arriba, però, quan aquestes misèries atrapen els teus, o pitjor encara: t’atrapen a tu

Normalitzem